LPC3

Antonín Dvorák, Rèquiem
- Introitus: Requiem aeternam
- Graduale: Rquiem aeternam
- Sequentia: Dies irae – Turba mirum – Quid sum miser – Recordare, Jesu pie – Confutatis maledictis – Lacrimosa
- Offertorium: Domine Jesu Christe – Hostias
- Sanctus – Pie Jesu
- Agnus Dei

Riccarda Merbeth, soprano
Ildikó Komlósi, mezzosoprano
Christopher Ventris, tenor
Ante Jerkunica, baix

Jirí Kout, director

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Intermezzo Programaciones Musicales


A través de la paradoxa els romàntics podien intuir allò que no s’entén, besllumaven el que és opac i tenebrós per als esperits terrenals. Victor Hugo escriví en les “Contemplations”: “No digueu pas: morir; digueu: néixer. Creieu”. Com es pot entendre que al segle de la laïcització hom compongués tantes misses de difunts? I que autors ateus reflexionessin sobre la mort? O que la teatralitat transformés la missa en un drama sagrat?

El diví i el profà, el terrenal i l’etern, la vida i la mort s’entrellaçaven.
El símbol que plana rere la paradoxa és el misteri poètic amb el qual es pot arribar a transcendir el món, com s’esdevé en la poesia d’Agustí Bartra. Per solcar el romanticisme per un camí dreturer, sense paranys apriorístics, evitant d’embadalir-se en les polèmiques i en els cants de sirenes del positivisme, hem d’acceptar la paradoxa romàntica. Així s’entreveu el que Dvorák xiuxiuejava amb un Rèquiem escrit per a concert. Al segle XIX es desplaçà el lloc, i la manera, d’expressar-se sentiments i idees. El guiatge atomístic de l’Església basculava vers espais profans: la institució era qüestionada. Schubert ometia deliberadament la citació “et unam, santam, catolicam et apostollicam” - després s’han fet molts sargits per adobar-ho. El teatre d’òpera, en què una nova classe social s’autoafirmava, imposà els seus propis convencionalismes per articular reflexions i emocions. La novel·la i la poesia romàntiques ocuparen el paper de les obres exemplars, i apuntaren la nova norma.

Feta aquesta introducció és obligatori afegir que, personalment, el Rèquiem de Dvorak és una partitura que considero fantàstica, amb una gran energia musical i comunicativa, capaç de fer experimentar al qui l’escolta un viatge iniciàtic per tots els estats d’ànim possibles de la nostra sensibilitat humana, amb una gran espectacularitat sonora i de sabors i contrastos acolorístics.

La interpretació va anar a càrrec de un elenc d’artistes del tot excel·lent:

La soprano Riccarda Merbeth va cantar en tot moment amb una veu càlida i alhora carnosa, amb una projecció brillant i expressiva, que va saber explicar cada nota amb tot el seu sentit més obert en el fraseig per allà a on volia portar la música.

La mezzosoprano Ildikó Komlósi va demostrar ser una intèrpret entregada, capaç de cantar amb molta expressió musical i sempre ajudada d’una veu amb cos i generositat plàstica molt solvent.

El tenor Christopher Ventris va cantar amb una veu esplèndida amb uns aguts molt segurs i amb un cant molt expressiu. La seva projecció va arribar a ser molt brillant i de generós volum.

El baix Ante Jerkunica va demostrar ser un molt bon intèrpret adequant-se amb molt art a la partitura. Té l’avantatge que posseeix una veu generosa, amb un volum i expressió de gran volada.

Els quatre cantants varen interpretar el seu paper musical amb perfecte compenetració en els seus concertants. I això que el Rèquiem no és precisament una partitura de individualitats... sinó tot el contrari!

La direcció musical va anar a càrrec d’un excel·lent Jirí Kout. Va ressaltar el seu profund coneixement de la partitura que li va atorgar moments molt brillants en la seva interpretació. La força musical i expressiva va ser molt profunda i amb uns fonaments musicals molt ben construïts. Totes les notes i frases musicals estaven al seu lloc precís i per on volia exactament portar la musica i l’expressió a través de la seva mestre batuta. Alhora de fer una direcció clara i molt controlada per les seves mans va aconseguir, en nombrosos moments, que la musica traspasses molt mes enllà amb una gran emoció projectada cap el públic i els intèrprets assistents.

Haig de ressaltar molt marcadament la gran feina feta pel Cor del Liceu i el Cor Intermezzo, ja que les seves intervencions varen ser en tot moment brillantíssimes i sovint espectaculars, amb un so molt treballat de la massa coral i molt homogeni i equilibrat per part de totes les veus. Cal concretar que, en aquesta obra és molt important el cor, arribant quasi a ser el total protagonista de la partitura com succeeix amb quasi tots els rèquiems de historia de la musica i, per això mateix, requereix que el cor sigui de gran nivell. En aquest cas així va ser.

L’Orquestra del Liceu també va respondre molt positivament a les indicacions del mestre. Aquest fet va acabar d’ajudar a que la interpretació del Rèquiem de Dvorák fos realment excel·lent. Una gran experiència artística.