LPC3

El passat dissabte 30 d’agost el Parc del Fòrum de Barcelona acollí per primera vegada el Festival Cruïlla de Cultures. Un dia sencer amb actuacions, el mateix nombre d’actuacions que podia acollir el festival de Mataró. La cosa prometia, però no tots podíem assistir a tots els concerts, ja que el Festival començava a les 5 de la tarda i acabava gairebé a punta d’alba.

Al arribar, Morodo actuava a un dels dos escenaris, el recinte no estava del tot ple encara, tot just eren poc més de les 7 de la tarda. Tot i que la banda sonava genial, no s’entenien les lletres i sobretot, el cantant desafinava un 50% de l’estona. Trobo que per una persona que es dedica a cantar, encara que sigui més hip-hop que quelcom melòdic, és inadmissible permetre’s desafinar. Existeixen molt cantants que desafinen en directe però si tenim en compte que les lletres de Rubén D. Morodo Ruiz han estat durament criticades per el seu component homòfob, titllat de feixista, no veig quin encant pot tenir a nivell vocal aquest artista. Tot i això, un públic molt animat saltava amb els braços enlaire durant el seu directe, que va ser enèrgic i gens avorrit a nivell escènic.

Per fi va arribar el meu tan esperat Tiken Jah Fakoly. Sorprenent la rapidesa en l’inici de les actuacions, no passaven més de cinc minuts entre una actuació i l’altre i la seguretat estava molt ben organitzada. Elegància des de l’inci fins al final. La banda entrava a l’stage amb aplaudiments i xiulets del públic, de component africà bastant escàs però que es feia notar. Un medley amb els temes més famosos de l’artista obria l’actuació. El so que el baixista emetia inundava tot el recinte, molts moments de drum & bass embriagaven el públic del “rastafarisme” que tant estèticament predominaria durant tot el show. El cantant revolucionari començà des del back-stage a cantar, mentre el públic començava a embogir, en el que seria la tònica de l’actuació: l’apassionament. Els tòpics estaven fora de lloc, el públic no tenia un perfil concret però sí que tots semblàvem compartir un amor cap a la música africana, el reggae i la cançó protesta. Una hora de concert ple de reivindicacions, des de la denúncia dels polítics africans, a la crítica de les fronteres que no deixen passar els africans cap a altres bandes del món però sí a la resta del món a Àfrica, la denúncia als colons que es van repartir Àfrica, la crida a l’esperit revolucionari... Hem de recordar que per culpa de les seves lletres, Tiken Jah Fakoly fou declarat persona non grata a Senegal, i també per motius polítics marxà de Costa d’Ivori s’hagué d’exiliar a Mali. Arreu on vagi el seu missatge polític és ben clar: el panafricanisme. No té vergonya ni por de dir-ho ben alt. És l’hereu d’una tradició cultural que ja havíem vist amb gent com Fela Kuti, com Alpha Blondy. Podríem dir que són la veu del poble, els defensors dels drets dels africans. Potser per tota aquesta consciència política que desvetlla, se’ns van posar els pèls de punta en tantes ocasions durant l’escassa hora de concert, que s’ha de dir, es feu curta com mai!

Qui vagi a un concert de Tiken Jah Fakoly buscant un gran cantant, s’ha equivocat d’artista. L’ivorià no sobresurt per la qualitat de la seva veu, però ens trobem amb el cas contrari a Morodo. Tiken Jah no desafina, encara que no brilli pel virtuosisme; és estimadíssim pel públic i les crítiques li venen per part dels dirigents polítics però té el poble a la butxaca; la seva estètica s’allunya dels típics moderns hip-hoperos i reprodueix de manera fidedigne les túniques i els balls africans més glamurosos.

L’actitud de transmissor sobre l’escenari li ve com a anell al dit i realitza perfectament la funció de griot, el trobador africà que alliçona amb els seus mites musicats... És un mestre rastafari, és un revolucionari, és la veu d’una Àfrica que no ens arriba als diaris i aquesta és una de les coses de les que es queixava, de que la imatge que tenim d’Àfrica està completament deformada pels mitjans de comunicació. Ens convidava a anar-hi a veure-la i la veritat és que, veure un concert d’aquest home, és una bona mostra d’africanitat.

Després de l’adrenalina despresa pel cantant i per la banda en general, el següent escenari acollia quelcom ben diferent. Le peuple de l’Herbe. De sobte ens trobàvem amb un estil electrònic bastant abstracte i difícil d’etiquetar. Un bateria amb dos dj’s, un pianista que toca el baix, un baix infernal per cert. Dos cantants, un dels quals també toca la trompeta i punxa. Un cantant que fa beatbox i unes variacions vocals extremadament difícils. Lletres igualment revolucionaries, gairebé violentes. Amb ells, creixia la francofonia que havia aportar Fakoly. Al primer tema va sobtar el canvi d’estil i va costar de que l’orella s’acostumés. Després les sorpreses i l’activitat escènica de la banda ens van deixar impressionats, però finalment aquell infern que reproduïa el baixista, tant amb el baix com amb el teclat, van començar a avorrir-me profundament fins al punt de que vaig marxar de davant de l’escenari. El públic havia variat substancialment, i ja no era tan variat com a l’anterior. No sé si no estic preparada per aquest tipus de música o simplement puc dir gratuïtament que no em van agradar gens. M’atreveixo a dir-ho, per què no. Em va impressionar l’energia que desprenien sobre l’escenari, la quantitat de funcions que complia cada membre, la varietat de sons que podia emetre a través de les cordes vocals un dels cantants... però el global de la banda no em va agradar gens.

És una pena no haver-nos pogut quedar fins al final, Amparanoia i Asian Dub Foundation, que van ser traslladats en els horaris de la programació, de ben segur que haguessin valgut el fet de quedar-nos-hi, però no va poder ser, i tot i no haver-los vist, m’hagués agradat que Tiken Jah Fakoly hagués estat el cap de cartell indiscutible per sobre dels dos últims que he anomenat. Esperem que la pròxima edició del Cruïlla ens porti més or en brut africà, que per sort, retornarà al seu país!