LPC3

Bino Barros va demostrar estar envoltat de músics de gran talent. El bateria, percussionista i director de la banda, Alan Sousa, àmpliament conegut productor de Salvador de Bahía, fou indiscutiblement l'estrella de la nit i el músic amb més talent de la vetllada; completant formació amb contrabaix i baix elèctric, guitarrista i cabaquinho brasiler i saxofonista.

La tradició capverdiana que la Reina de la Morna (Cesària Evora) ha exportat amb èxit fora de les seves fronteres illenques es barrejà durant més d'una hora i mitja amb elements característics de diferents músiques del món, del jazz o de la samba, sempre amb un to melancòlic que sol acompanyar la música lusitana de banda i banda de l'Oceà Atlàntic. Melancolia que en alguns moments es perdia entre la invisible frontera de la delicadesa i la carrincloneria.

Pel què fa a les qualitats vocals del propi Barros, dir que la majoria de l'estona està cantant out of tune i que la seva veu, lluny de fer-se agradable a l'oïda, suau, digerible, dolça o saborosa -com sol succeir amb la música capverdiana tant com amb la brasilera- es feia desagradable en moltes ocasions. El seu timbre és bonic, les seves lletres són quotidianes i properes i la intenció de la seva música està plena de delit i de dolçor, però sembla que malgrat l'ample ventall de coneixement musical, a dia d'avui Barros encara no ha sabut treballar correctament la seva veu per dirigir-la a l'estil que toca la seva guitarra. Si bé els músics són capaços de crear les atmosferes adients per l'objectiu que ell declara encaminar tot el directe -transportar-nos a les costes banyades de sal de la seva terra natal, l'illa de Santiago-, la seva intervenció vocal desvia el resultat de manera indefugible.

Mayra Andrade, Maria de Barros, Karin Mensah, Sara Tavares, Carmen Souza... han aconseguit penetrar en el pla emocional de l'oient a través d'una proporcionada dosis de tradició, formació, sentiment, transculturalitat i personalitat pròpies que han marcat una diferència respecte a la música de la que provenen. Bino Barros vol reproduir un estil que ha viscut des que era pràcticament un bebè, i és indiscutible que el seu cor bombeja al ritme de morna, funana i coladera, tant com és ben reconeixible l'eix vertebrador de les seves múltiples demostracions romàntiques. Però allò que li permet estar al centre d'un escenari és l'acompanyament musical que porta i unes composicions riques estilísticament i que amaguen un gran treball magistral a nivell d'arranjaments. Malgrat això, Bino Barros no és un cantant delectable i tampoc un orador fluid, doncs es va dirigir molt poques vegades cap al públic durant la seva actuació i només seguint les ordres de Sousa. Això el situa, sota el meu punt de vista, en una postura amateur. L'únic que no se li pot retreure al jove capverdià és la seva naturalitat, el gens artificiós posat, el seu somriure immutable, el seu compàs harmoniós, el seu caliu afable i el fet de ser l'únic músic de la ciutat que es dedica a aquest estil. De tota manera, les petites espurnes, amb oxigen, matèria inflamable i una mica de temps, poden arribar a convertir-se en grans flames i fins i tot en grans focs. Al tenir-lo ben a prop, residint a Barcelona, només ens caldrà doncs, esperar a veure si les flames creixen i d'aquí a ben poc ens trobem amb un concert que ens faci vibrar de valent. De moment, tot just està presentant el seu primer disc Praia Baixu.