LPC3

Intèrprets: Ferran González, Alícia Serrat, Gemma Martínez, Joan Miquel Pérez

Direcció: Víctor Conde

L'espectacle comença amb la infermera (Gemma Martínez) esbroncant-nos i posant-nos en situació. L'espai és un teatre, l'obra un musical, nosaltres som el públic i ella mana aquí. Alguna pregunta? Doncs que comenci la funció. La situació és aquesta: una parella, noi (Ferran González) i noia (Alícia Serrat), follen apassionadament després de conèixer-se en una discoteca. En el moment en què el noi intenta sortir de dins de la noia, s'adona que s'han quedat enganxats. Què faran ara? Doncs anar a un hospital a esperar que arribi el doctor (Joan Miquel Pérez, en funcions també de pianista) que els ha de desenganxar i, mentrestant, obeir a la despòtica infermera: "Vayan cantando, que esto es un musical y yo no estoy para hostias".

El joc entre dins i fora del musical està present, doncs, des del mateix inici de l'espectacle, i és jugat per tots els membres del repartiment a diferents nivells. Des de la figura de la infermera, entrant i sortint del seu personatge en tasques de narradora, presentadora, maquinista, cos de ball o anunci publicitari, fins als actors i el pianista, que tant aviat són personatges com actors, passant pel mateix guió musical, que introdueix a meitat de l'obra, alhora que ho qüestiona, el duet d'amor reservat pel final. Aquest recurs, gens novedós en el món del musical, és tractat de manera desigual al llarg de l'obra. Així, si a l'inici resulta fins a cert punt agressiu i matusser, amb la infermera deixant clar, sense subtileses, de què va el joc, a mesura que es desenvolupa l'acció s'introdueixen recursos de major finesa per a sortir de la ficció, com el canvi d'idioma (ús del català), la mateixa figura del doctor pianista o la multiplicitat de tasques a la que es veu obligada la infermera. Precisament és la plurifuncionalitat d'aquest personatge la que genera el moment amb més ritme de tota l'obra, en el que les mares dels dos protagonistes, encarnades ambdues per Gemma Martínez, apareixen a l'hospital una darrera l'altra, invocades pels protagonistes al crit de "Dios mío, creo que he oído a mi madre". Aquestes successives aparicions, combinades amb la presència de la infermera, en un ritme ascendent propiciat per les constants invocacions dels dos personatges, acaben desquiciant a la infermera / mared'ell / mared'ella / actriu, qui es planta i, sortint del personatge, demana un tracte més just i que els seus companys deixin d'explotar-la. Les mirades de complicitat entre els dos "pegados" i el pianista arrodoneixen l'excursió fora de la ficció principal.

El punt feble del muntatge recau, sense dubte, en el guió. Plantejar l'obra com una situació més que com una història comporta una gran dificultat a l'hora de dotar-la d'interés i de mantenir la tensió argumental. En aquest sentit, el guió de Ferran González no aconsegueix trobar els recursos necessaris per a mantenir aquesta tensió a través dels diàlegs entre els personatges, i la situació de dues persones enganxades en la sala d'un hospital per moments decau en el que en realitat això pot suposar. Per altra banda, les cançons, amb funció generalment introspectiva, no acaben de dibuixar amb massa profunditat la psicologia d'uns personatges més aviat plans i amb els que es fa difícil empatitzar.

Tot i aquest problema estructural, l'obra s'aguanta bé, sobretot en la seva part final, gràcies a la bona interpretació dels actors, a estones excessivament histriònics, però amb una bona presència interpretativa i unes veus molt correctes en les parts cantades. El muntatge escènic funciona amb molta eficàcia, tot i la seva austeritat i economia de mitjans, i la partitura s'ajusta perfectament al tipus d'espectacle que es proposa i enganxa al públic amb facilitat. A destacar la figura de la infermera, contrapunt a la situació estàtica dels dos protagonistes, ben dosificada en el guió com a dinamitzadora de l'acció, i molt ben interpretada per Gemma Martínez. Finalment, en una situació que ens semblava sense història acaba emergint una narració que no ens resulta gens llunyana: el procés a través del qual dues persones, desconegudes, queden enganxades en un instant i, per sempre més?