LPC3

Aquest humil narrador de sons ha comentat -sovint amb sorna- l'estrany costum de retolar els concerts amb títols xupiguay al qual ens ha acostumat l'Auditori. Lluitar contra les tendències imposades pel màrqueting, ja ho saben, és una temeritat tan folla com tombar cent Goliats. Però cal insistir: la simplicitat semàntica pot derivar en conceptes buits i en un públic que es miri el complexíssim món de la música castrat pel sedàs d'estructures simplistes. Valgui tot això per aquesta perla dita Segle XX per a tots els públics. Que persones desinformades encara mantinguin la idea que el repertori del segle passat és només per quatre happy few, pot passar. Però que sigui un Auditori públic qui, amb aquest títol, sostingui que hi ha una música del XX per a tots els públics (i, per tant, que n'hi ha una que no ho és) resulta tremendament banal i lamentable.

Monteverdi, Mahler, Satie, Bartók o Webern no han estat ni seran per a tots els públics ni tampoc no han escrit per a uns pocs escollits. Els músics, com tots els artistes, tenen interlocutors heterogenis i adapten la seva veu al receptor dels seus sons. Mozart podia escriure conscientment pel gust dels vienesos, com passa als concerts de piano ordits a partir de 1781, per un grup de músics selectes amb qui hi tenia bona relació, o per ell mateix, com així succeí a la Gran Missa en Si menor, k. 427. La música, i així tota forma d'art, és un fenomen comunicatiu, que pot ser multitudinari o íntim. Defensar que hi ha músiques més digeribles, perquè són més amables a l'oïda, aparentment, és insistir i persistir en un prejudici absolutament estúpid. Qui són els responsables d'aital despropòsit? Quina visió tenen de la música? Se l'estimen, realment? En fi...

Feta l'esmena, anem als sons. L'humor i els seus infinits matisos és una constant de la música del XX. Per això paga la pena tornar sovint a Satie, representat al programa en l'orquestració que Darius Milhaud va fer del seu Jack in the box per a piano. Al meu entendre, tot i la bona orquestració del seu compatriota en aquestes tres peces breus, l'ambient que evoca la partitura (deutora del music-hall i el cafè parisenc de principis de segle) perd força al ser maximalitzat: sovint, és bo recordar -en un món ordit per la grandària- que hi ha coses que han de seguir essent petites. Tanmateix, l'OBC va interpretar perfectament l'alegria de Satie, que va transitar ràpidament al caràcter ombrívol de l'Andante Sostenuto del Concert número 1 per a violí i orquestra de Bartók.

La solista Patricia Kopatchinskaja té una tècnica encantada d'haver-se conegut. Els dits disparen bé les notes, però la melodia inicial del concert no va tenir el pathos que demana la partitura a crits. L'ímpetu de la solista (que seguia l'orquestra amb emfàtics cops de cap, i sort que en teníem que anés descalça per no sentir els seus cops de peu a l'escenari de l'Auditori) sovint la perjudica: massa notes metrallades sense control del fraseig a l'Allegro giocoso. Una trepidació sistemàtica sovint provoca atacs de cor. Paral·lelament, l'OBC es va adormir un pèl en l'acompanyament, i el mestre Michal Nesterowicz no va treure tot el suc necessari al farciment orquestral de l'hongarès meravellós.

La segona part ens va portar la simfonia més optimista del geni Prokófiev, una Cinquena que Nesterowixz va dirigir de memòria i que no representa ni de bo tros la complexitat de l'imaginari del compositor. Els nostres professors la van resoldre amb prestància, amb un vent sòlid i una corda que només va defallir en les intervencions dels violoncels, de dubtosa afinació. El goig del públic i la bona entrada deu implicar que, certament, aquestes peces programades ja poden ser catalogades com a obres per a tots els públics. Fem-les entrar, doncs, al hit parade de la banalitat.