LPC3

Davant la perspectiva d'anar a veure una de les representacions de l'Opera Show al teatre Victoria de Barcelona, em sorgeix un impuls instintiu que em demana fer-ho d'incògnit o, com a mínim, assajar una bona excusa que justifiqui la meva presència a platea, en previsió d'una trobada indesitjada. Tot i que el fet de cobrir l'esdeveniment per a una revista musical em dóna una quartada més que suficient, el meu subconscient no està del tot tranquil. De fet, la batalla esquizoide contra aquest és el que m'ha portat avui fins al teatre.

L'Opera Show és un espectacle d'òpera que, com diu la seva promoció, està pensat per a tots els públics, des dels entusiastes de l'òpera fins als que s'estan inciant en el gènere. Amb l'objectiu de cobrir aquest espectre, l'espectacle combina algunes de les àries més conegudes i efectistes del repertori operístic dels segles XVIII i XIX amb coreografies i dansa, un vestuari i una il·luminació molt cuidats i música en viu. L'obra es divideix en tres actes, de durada perfectament estudiada per a fer la cosa amena, que representen cadascun d'ells, i en ordre cronològic, diferents moments històrics: una cort barroca-pop, una casa de la postguerra espanyola i un espai indefinit en un present de cuir i metall. El primer acte, sense una història concreta, enllaça moviments i coreografies amb poc sentit narratiu, i carrega tot el seu pes visual en el disseny pop dels vestits d'època barroca, d'un colorit que ens porten directament al país de les meravelles. El segon acte, el més clar a nivell argumentatiu, compta amb una escenografia més austera i unes coregrafies ben enllaçades i amb major càrrega emotiva i evocativa. Finalment, el tercer acte funciona a mode de presentació de ballarins i cantants, empalmant duos i trios de lluïment. Fins aquí una descripció.

Moment ara per a la pregunta amb la que s'encapçala aquesta crònica: és l'Opera Show, tal i com pretén, un espectacle per a tots els públics? La resposta, que el meu jo esquizo ja m'avançava, em resulta clara: no. Això, no obstant, no ha de resultar cap sorpresa si es pensa la cosa tranquil·lament. L'objectiu de l'Opera Show és construir un espectacle popular a partir de fragments d'òperes, cosa que xoca doblement contra el públic habitual d'òpera i, per extensió, de música culta occidental en general, qui no cerca un espectacle popular i no suporta, per regla general, la mutilació (sacrílega) de l'obra d'art. En aquest punt es troba, he d'admetre, el meu subconscient, en el que encara hi ha restes d'anys d'adoctrinament en aquesta manera d'entendre la música culta occidental. Final de la introspecció.

Nova qüestió ara: com valorar, d'una manera que li faci justícia, un producte escènic-musical que parteix d'una matèria prima amb tanta tradició? En aquest sentit, cal tenir en compte l'objectiu de la proposta. És evident que no estem al Liceu, ni es pretén. És evident que no hi ha un treball musical massa acurat, ni es pretén. És evident que els arranjaments musicals no són fantàstics, ni es pretén. L'objectiu justifica el producte, doncs? El meu segon jo que avui posaré en joc, i que neix com a revolta al subconscient carca i adoctrinat, té ganes de dir que sí. Que el públic que paga l'entrada per a passar una bona estona la passi i, a més, conegui algunes àries que mai havia escoltat, les marqui en el programa de mà i les escolti després a l'Spotify o al Youtube, és motiu suficient per a justificar l'espectacle. La música, per altra banda, no és un art absolut en absolut, i és lícit i fins i tot sa que qualsevol tipus de música, fins i tot aquella que s'ha acabat denominant culta, sigui utilitzada de les maneres més imaginatives i descontextualitzades possibles. Final del segon jo.

Per posar a lloc tot aquest embolic de personalitats, donaré pas al meu jo intermig, aquell que agafa una mica d'aquí, una mica d'allà i ho equilibra tot. Un jo que no s'acaba de mullar, però que em manté sencer. Aquest diu: "tot això està molt bé, però cal deixar clar que el que és és i el que no és no és". En aquest sentit, el primer que cal dir és que l'Opera Show no és una òpera. És important que això quedi clar tant a aquells que van a l'espectacle i queden encantats, com a aquells que surten enfurismats per la qualitat vocal de tal cantant o perquè fins aquí podiem arribar de barrejar La Flauta Màgica amb guitarres elèctriques, i fins i tot a aquells que en tenen prou amb veure el cartell i la publicitat per a intuir que aquest espectacle no és per a ells. Tenint en compte el que és, l'Opera Show compleix les espectatives del públic objectiu al qual va dirigit. Tot i que és irregular en l'equilibri entre música, ball i imatge, el resultat final aconsegueix entretenir durant més de dues hores a una audiència no especialment iniciada ni en música clàssica ni en ballet. Els ballarins i músics que treballen en la producció, també amb perfils força irregulars, assoleixen de sobres les exigències del públic (no, per descomptat, les del públic especialista). A nivell musical, l'espectacle tendeix a reforçar els elements més espectaculars del cant líric, com són les notes agudes i sostingudes, les agilitats vocals i els vibratos, sovint excessius. Els elements més subtils, com són el fraseig, l'articulació o les variacions dinàmiques estan en general poc cuidats, dificultats a més per l'amplificació amb la que actuen els cantants. La combinació entre música en viu i música pre-gravada resulta poc convincent, degut a que les diferències tímbriques i de volum entre ambdós elements impossibilita una concepció de conjunt. Especialment grotesca resulta aquesta combinació en Der Holle Rache Kocht In Meinem Herzen, la conegudíssima ària de la Reina de la Nit de l'òpera La Flauta Màgica de W.A. Mozart, amb unes bases techno que maxaquen qualsevol intent de fer música dels intèrprets (veu i guitarra elèctrica, en aquest cas). A destacar, com deia a l'inici de la crònica, el segon acte, en el que el conjunt musical-teatral pren una dimensió global i s'entrellaça amb cert sentit argumentatiu. Fins aquí una opinió.