LPC3

La trobada entre Albert Pla i Pascal Comelade era una cruïlla necessària en el camí de la música catalana. Pla canta amb veueta infantil les narracions més escabroses mentre Pascal Comelade toca un pianet de joguina. Ambdós s'han mogut pels camins adjacents al corrent principal (la "nova cançó" i el "rock català"). La trobada ja es va consumar fa dos anys amb La diferència. Comelade hi posa tots els teclats, que és el mateix que fa a Somiatruites car no ens hem de deixar enganyar: encara que hi signin ambdós, Somiatruites és essencialment un espectacle d'Albert Pla. El repertori inclou temes d'àlbums de Pascal Comelade com L'argot du bruit (1998) o el darrer Friki Serenata (2009) però tot el pes escènic recau sobre Albert Pla que, a més, retorna als orígens amb la Nana de l'Antonio d'Ho sento molt (1989) i rescata l'esfereïdora Quando corpus morietur de Cançons d'amor i droga. No és el primer cop que Albert Pla presenta un espectacle al Teatre Lliure de Montjuïc. Amb Cançons d'amor i droga, sota la direcció d'Àlex Rigola, va impactar tots els que hi vam ser en el marc d'una sala petita i la força de la proximitat entre l'artista i el públic. Aquest cop la sala era molt més gran i, com aleshores, el minimalisme de la posada en escena mantenia l'ambigüitat sobre si, en definitiva, el que estàvem veient era un concert o una altra cosa. Somiatruites se situa en unes golfes creades per la il·luminació de Jordi Surroca i es manté en un ambient constantment fosc. La foscor arriba al clímax amb la definitiva apagada de llums. Apagada que va permetre a Pla treure del bagul les "llums d'emergència" (les que llueix a la portada de La diferència) i executar, amb la guitarra, la veu i sense aditius, Ciego del seu darrer disc. Aquí sí, Pla supera la distància imposada per la sala, baixa al pati de butaques i assoleix un d'aquell moments d'intensitat màgica que caracteritzen els seus concerts.  Les golfes volen mantenir l'espectador lligat a un espectacle fet de la matèria que es fan els somnis. Però no dels somnis que es somien tot dormint, si no d'aquells que es somien despert, en el just moment d'anar a dormir. Aquest és el fil conductor de Somiatruites i no és un canvi de rumb, car ha aconseguit que l'enigmàtic disc de cançons infantils Anem al llit? (2002), dit així sense cap tipus d'ironia, deixi de ser un punt i a part. Tant és així que Somiatruites pren el seu títol d'un dels temes d'aquest disc que vam poder escoltar al Lliure juntament amb Pipí -aquest darrer a la tanda de bisos-.

L'espectacle consisteix en una col·lecció de cançons majoritàriament en català -n'hi ha algunes en castellà i una en anglès-, unes golfes, un contrabaixista amb barretina que per més inri es diu David Sáenz de Buruaga i l'aportació titellaire -molt discreta, quasi prescindible- dels Farrés Brothers. Tot plegat no ens ha de fer pensar que Pla ha perdut el sentit de l'humor. Somiatruites té els seus moments hilarants, com aquell tema en què Pla assegura que "es va follar" en un avió la mallorquina més desitjada: Antònia Font o aquell bis amb una tornada que diu "quin plaer, quin gustàs que és cantar en català". Sempre val la pena veure en directe Albert Pla. Sempre val la pena veure Pascal Comelade.

Fotografia de David Ruano