LPC3

Amb el Falstaff, poca broma. I amb Shakespeare, encara menys. El panxut que ha immortalitzat l'última òpera de Giuseppe Verdi (la menys verdiana de les òperes del compositor, diu el tòpic) no és només un personatge risible, un hedonista malcriat, un bufó groller més entre la cort dels sàtirs del dramaturg per excel·lència... Shakespeare és, com sempre, més intel·ligent que la majoria dels seus lectors; Falstaff és, anteriorment a la seva humorística i patètica decadència, l'amic íntim i conseller del príncep Hal -el futur Enric V d'Anglaterra- quan aquest és només un noiet sense pedigrí polític. Shakespeare situa el menyspreable personatge, amb intenció ben conscient, en unes obres tragicòmiques que es focalitzen en la formació d'un monarca, en una etapa d'enorme vulnerabilitat de la corona anglesa, per fer-nos reflexionar sobre la importància dels consellers en l'art de la política. Si Enric V no hagués repudiat el mal encarnat en Falstaff, diu Shakespeare, el regne se'n ressentiria.

S'equivoquen, per tant, els hermeneutes verdians, quan li neguen al Falstaff una estricta continuïtat en el corpus del geni de Busseto. Falstaff és el revers còmic d'Otello, una fantàstica traducció de l'esperit shakespearià, on veiem -justament des del rerefons tràgic i visceral- com els mals arts d'un conseller polític (Yago) ordeixen, a través d'intrigues eròtiques, la caiguda d'un gran líder que esdevé boig (Otello). Amb Shakespeare, insisteixo, poca broma. Que Ford i els seus acabin ridiculitzant Falstaff al Parc Reial de Windsor (recordem; el jardí, al repertori buf, és on passen les vergonyes que no podem veure al món dels interiors), no és només un acte de revenja moral, sinó un toc d'atenció política. Qui menteix, enganya, i desconfia -com ha fet Ford amb la seva muller- és aquella noblesa aparentment viril i intocable, que aguanta legalment el rei. Verdi coneix Mozart a la perfecció; el tutto nel mondo è burla no és un cant al cinisme, sinó un crit d'atenció al monarca i al poble. Comte amb els consellers, i sobretot amb els més simpàtics...

Aquestes reflexions no són noves. Per això sobta encara veure com la majoria de produccions del Falstaff verdià se centren únicament en el caràcter risible del seu protagonista i en el batibull conseqüent. El repertori buf és precisament el més difícil a nivell teatral, perquè hem de tenir -com a espectadors- la sensació que, sota un tel de riure i comicitat, s'hi amaga una tragèdia de dimensions que no podem comprendre a primera vista. Malauradament, la producció de Peter Stein segueix la lectura tradicional, accentuant només la ridiculització del protagonista, especialment ben ordida als famosos monòlegs "L'onore! Ladri!" i "Mondo Ladro! Mondo Rubaldo!". Stein domina prou bé la famosa escena del segon acte, però la seva proposta supura antigor en l'escena del bosc, on enguany la tecnologia podria construir esperits més temibles. Insisteixo en la perspectiva; si no creiem versemblant allò que li passa al personatge, no entrem en l'obra. Caldria potser anar pensant en canviar la fesomia del Falstaff per algun conseller polític occidental reconeixible. O potser per algun mandarí del món musical català. És una idea...

En l'apartat musical, cal comentar amb justícia l'encert absolut de regalar als liceistes el gest de Fabio Luisi. Hem vist al genovès en diversos racons del món, i entenem per què el Met li ha confiat la substitució de James Levine, anomenant-lo principal director adjunt al teatre. Luisi domina l'òpera pràcticament de memòria, i el seu art és una mixtura perfecta d'empenta i seny. Valguin detalls com la cura amb la qual filava els metalls a la primera escena del segon acte, o l'elegant fraseig de la mà esquerra. Vàrem notar una magnífica química amb la nostra orquestra, i preguem a la gerència artística que no s'estalviï els quartos en futures visites d'aquest fantàstic geni. És cert, hi va haver algun moment -durant els concertants còmics- en el qual els cantants van accelerar en excés les indicacions del director, però l'ímpetu de les veus no li és imputable. Estem davant d'un directoràs, i punt.

Ambrogio Maestri va treure tot el suc vocal al protagonista, i va tenir una gran contrapartida en l'excels Ford de Ludovic Tézier; si el cantant francès guanya un pèl de ductilitat en l'actuació pot arribar a convertir-se en un cantant de referència. Joel Pietro va complir bé el paper de Ford, i cal remarcar la bellíssima Nanetta de Mariola Cantarero, que va apianar com els àngels la seva intervenció inicial del bosc. El trio buf, format pels veterans Raúl Giménez, Carlos Chausson i Francisco Vas, va estar fantàstic. Elisabetta Fiorillo va obsequiar-nos una Mrs. Quickly d'antologia, simplement perfecta. Mentre Maite Beaumont va complir bé el paper de Meg Page, Fiorenza Cedolins no va saber donar gaire relleu a una Alice Ford excessivament metal·litzada en el timbre. En qualsevol cas, ens trobem davant d'un dels casts més aconseguits de la recent història liceísta.

No obstant, insisteixo per futures produccions. Amb el Falstaff, poca broma. I amb el bard, encara menys.  

Fotografies d'Antoni Bofill