LPC3

Salvant la petita incongruència ja comentada (inaugurar una temporada que ja comptava amb dos programes al calaix) l'OBC va posar-se en mans del titular Pablo González per primera vegada en aquest curs, conformant un concert significatiu de cara a preveure el gust de la teca que ens espera els propers mesos. Novament, i a risc d'insistir-hi massa: sabem que els nostres músics poden afrontar qualsevol repertori simfònic amb garanties de qualitat (dic nostres en el sentit més emocional, no només perquè els paguem entre tots, sinó perquè són els que hem de defensar i jutjar amb més passió). Però a l'orquestra, ai las, li segueix mancant entusiasme o -més ben dit- ganes de generar-ne en un públic encara adormit, sovint narcotitzat.

González va fer, com és habitual, molt bé la seva feina, imprimint molta trempera a l'Allegro inicial de la Clàssica de Prokófiev. L'orquestra va respondre amb ganes a les exigències i a l'energia de la batuta, però el Larghetto següent va caure en una monotonia exasperant. Els professors de l'OBC tocaven amb correcció, però el fraseig no sorgeix dels dits sinó de l'ànima, i la sintaxi del geni Prokófiev se servia amb poca sal, amb molta insipidesa. Aquesta no és una simfonia excessivament brillant (de fet, i en la millor accepció, és un exercici pedagògic) i si no toques la Gavotte amb molt sentit de l'humor i el Finale amb un deix bufonesc, millor que no t'hi posis. Aquesta clàssica no va patir errors, però no tenia sornegueria ni passió.

Com a preludi del centenari Montsalvatge, va ser un goig poder escoltar el Cant Espiritual, justament escrit als anys seixanta per l'Orfeó, amb el mateix protagonista, aquí ben secundat pel Cor Madrigal. Les veus van salvar la partitura prou bé, tot i que les sopranos del cor segueixen patint molt en els aguts (com va mostrar un verset final atacat amb molta estridència) i alguns passatges ordits amb l'habitual bona arquitectura de Montsalvatge van patir força manca de coordinació. González, novament, va estudiar bé l'obra, però l'orquestra va quedar en evidència amb errors clars, com es va fer palès als imperfectes unísons entre piano i cordes que inicien els primers passos de l'obra. Novament, no són errors tècnics sinó d'atenció, de posar ganes a la feina...

El narrador de sons titula l'escrit Podlés com a metàfora. Evidentment, la contralt polonesa és una de les veus més estimades de la ciutat: el públic barceloní ja li té els aplaudiments preparats quan encara és al metro, camí de l'Auditori. Però aquesta és una estima que s'ha ordit amb esforç i interpretacions glorioses com aquesta. Podlés, als seus seixanta anys, ja comença a entrellucar símptomes de lassitud en un instrument que encara sorprèn per la seva carnositat. Però qui no es commogui amb aquest Camp dels morts té l'ànima de bronze. Només en veure caminar la cantant, la seva expressió, i sobretot la seva actitud, sabem que ens trobem davant una veritable artista. Quan passa aquest esdeveniment tan rar, una nota calada o un agut imperfecte són foteses que no cal ni esmentar. Entusiasme, ganes de fer art, encara més lloables si pensem en una intèrpret que ja ho té tot fet, però que vol seguir eixamplant el seu art. Aquesta és la metàfora que hauria de ser exemple.

Momentàniament, els nostres músics van contagiar-se del tremp de la veu, i l'OBC va filar una batalla del gel amb la correcta empenta. Aquesta no és potser la partitura més subtil del geni Prokófiev, sovint ampul·losa i interessada en reforçar sonorament les escenes de guerra del film d'Eisenstein. Però l'orquestra la va salvar amb bona nota i mereixia també part de les ovacions que van viatjar exclusivament a la contralt. El problema, a risc de ser pesats, continua essent l'actitud. I el públic, tot i adormit, ho nota.