LPC3

Entre música clàssica, cançó francesa, psicodèlia i rock hi ha un esglaó que defineix molt bé l'estil de música que ens ocupa avui: el rock progressiu polifònic de Yann Tiersen.

Les joguines ocupaven l'escenari, la multinstrumentalitat i el canvi eren part d'un concepte de marcat dinamisme hereu de l'estructura orquestral típicament clàssica; el dadaisme formava part de l'etiqueta sonora tant com del concepte intel·lectual i anticonvencional de l'estil, enterament allunyat del minimalisme de les bandes sonores a través de les quals Tiersen arribà a la cúspide de la seva obra (Amelie, Good Bye Lenin). I així, en compassos interminables, el músic francès combinava instruments que ja són imprescindibles en el seu espectacle; melòdica, harmònica, xilòfon, guitarra acústica o violí, integrats entre ones retro-psicodèliques i retro-futuristes.

Bateria, baixista, saxo soprano, guitarrista, teclista que toca l'ukelele i que aprofità alguns temes per delitar-nos amb samplers electrònics que aportaven voluptuositat a temes com Dust Lane, Till The End o Ashes, teixiren juntament amb el compositor, un ambient oníric adornat per veus d'ultratomba, melancolia, ones monofòniques d'un Martenot, fantasia evocada per solos de piano i sorolls inspirats en elements naturals com els xiulets del vent, els trons i les tempestes tant com en fresses d'avions i altres sons industrials.

Arranjaments laboriosament pensats, atmosferes airoses i pesades, dures i emocionals, són la narració d'una concepció de la vida profunda i metafísica, íntima i universal alhora, que està present en cada títol del seu últim disc recentment editat (Dust Lane), i que fou l'eix central del seu concert. Disc enterament tocat per la mort tant de la seva mare com d'un amic seu, conté grans dosis de romanticisme i tons obscurs i freds, fins i tot de confusió, combinats amb pseudo-misticisme pop i melodies lleugeres en temes com Fuck Me. Tots ells ens deixaven un regust amarg als més de mil assistents de l'allunyat de la civilització Club Sant Jordi, i si alguns d'ells assistien a la balada empesos pel desig d'allò pastoral que algun dia hi hagué en Tiersen, segurament marxaren decebuts. La solemnitat de la dissonància, allò experimental i els ritmes progressius foren la tònica d'un concert que es feu curt per a molts.

Abans però, havia eternitzat l'espera un solitari Sr. Chinarro, o altrament conegut pel seu nom real, Antonio Luque; un cantautor malagueny que sortí a l'escenari amb guitarra, partitures i faristol dels que no apartà la mirada més que per ironitzar amb algun comentari tímid, entre temes lleugers i sabies poesies que parlen d'amors i desamors, i de vacances a un sisè continent fet de plàstics i escombraries abocades al mar.