LPC3

Que Guillaume Apollinaire inventés el terme "surrealisme" no ens ha de confondre. Certament, Les mamelles de Tirèsies, que s'ha ofert en aquestes dates al Gran Teatre del Liceu, es basa en un "drama surrealista" de 1917 i s'estrenà com a òpera el 1947. Però, malgrat les tradicionals desavinences del gruix del públic amb la música del segle XX, no hem de pensar en una obra densa ni incomprensible. Tampoc el fet que la música vagi a càrrec de Poulenc ens ha de fer pensar en la severitat de la seva òpera més celebrada: Diàlegs de carmelites. A la primera meitat del segle XX, fidels a la màxima nietzscheana que "el més profund és a la superfície", tota una generació de parisencs entre els quals es contaven Poulenc i Apollinaire es va llençar amb passió anti-romàntica al culte de la vida quotidiana, l'entreteniment, el jazz, els nous mitjans de comunicació de masses i els gèneres populars. Poulenc i Apollinaire han quedat consagrats en la galeria dels genis de la cultura europea de la seva època, però l'associació d'Apollinaire amb la música és inequívoca sobre la seva orientació estètica des del principi. El 1917 va escriure les notes de programa de l'estrena de Parade, amb música d'Erik Satie, llibret de Jean Cocteau i escenografia de Pablo Picasso. Parade era una aposta explícita pel circ i el music-hall davant de la música i la dansa "serioses".

En l'obra que ens ocupa, Poulenc explota a cor que vols el llenguatge musical de l'opereta i el vals al servei d'un text a mig camí entre l'acudit surrealista i la revista. No és casualitat que aquesta obra encaixi perfectament amb els interessos artístics d'Emilio Sagi. Experimentat com a director escènic en el camp de la sarsuela i fins i tot l'opereta (Le chanteur de Mexico al Châtelet de París), en una entrevista recent a "Òpera actual" no amagava la seva afinitat amb els anomenats "gèneres menors" (la sarsuela i la revista).  Defensava que "obres com les de Chueca o La verbena de la paloma de Bretón i La revoltosa de Chapí són autèntiques joies" i expressava el seu desig de dirigir "La vídua alegre -que dirigiré pròximament- i la gran gamberrada que és l'opereta bíblica La corte del faraón". Donar-li la direcció de Les mamelles de Tirèsies és, per tant, un encert de programació. L'escenografia colorista i el dinamisme escènic van convertir la vetllada en un divertiment, justament el que cal per a una obra que, d'altra banda, s'aguanta sola. No exigeix un enfocament particular dels personatges (fortament despsicologitzats), ni cap tipus de realisme en les situacions o grans abstraccions simbòliques. Exigeix humor i dinamisme i la producció de Sagi acompleix amb eficàcia en aquest sentit. Tan sols, ja que a Les mamelles de Tirèsies els personatges s'aproximen més a ninots que no a persones, es podria haver desitjat una major netedat coreogràfica en els moviments.

La mateixa lleugeresa prosaica que anima el text d'Apollinaire es pot trobar en la música genial de Francis Poulenc. Per a executar-la cal un director amb una certa fantasia en el fraseig i el timbre per als passatges més lírics -el pròleg, per a baríton solista com a I Pagliacci, n'és l'exemple més clar- i precisió rossiniana pels moments més brillants, particularment els números de conjunt que clouen els actes i que són tot un detall neoclàssic. En cap de les dues facetes es pot dir que Josep Vicent passés de l'aprovat. Com en els finales rossinians, els números de conjunt de Les mamelles de Tirèsies (que recorden per moments altres obres corals de l'autor com Sécheresses, de 1937) són tant senzills en la concepció harmònica i rítmica com difícils d'executar amb precisió i en aquest sentit ni l'orquestra, ni el cor, ni els solistes van passar de la correcció.

El paper protagonista és Thérèse, una soprano amb exigències virtuosístiques i cant brillant. La part s'estructura al voltant de dues grans aparicions. A la primera s'exposa el conflicte bàsic de l'obra: Thérèse és feminista i és vol llevar el jou de "l'autoritat de l'home". Per això s'allibera de les mamelles (d'aquí el títol de l'obra) i esdevé home. Tot això s'explica en una peça brillant de tessitura compromesa i un estil lleuger que remet a les cançons parelles de La courte paille (1960). María Bayo va resoldre amb seguretat i eficàcia (i sense sublimitats, tot cal dir-ho) les dificultats de la part. La segona aparició, en que Thérèse apareix disfressada de Cartomancienne exigeix, en canvi, una tessitura molt més dramàtica que tampoc va posar en dificultats la soprano basca.

Encarnava el rol del seu marit Gabriel Bermúdez. El marit exigeix una tessitura pràcticament tenoril malgrat el fet que és assignat habitualment a un baríton. Bermúdez va superar dignament aquest escull però en general la veu no va mostrar una gran presència i va oferir unes prestacions més modestes que la resta de protagonistes. Tot i que l'obra té fonamentalment dos rols principals (els esmentats), el fet que David Menéndez compaginés el director (que interpreta el magnífic pròleg que enceta l'obra) i el gendarme (un divertidíssim paper còmic) el converteix en un tercer protagonista. Va resoldre amb veu sonora i elegant la duríssima tessitura baritonal del pròleg i encara que no va destacar tant com a gendarme, les seves prestacions van ser més que acceptables. La resta del repartiment es va moure en un nivell generalment discret amb l'excepció de Manel Esteve, brillant com a cantant i divertit com a actor en el paper de Presto.

La reacció del públic al final fou generosa (com ho havia estat durant tota la funció) i encara que l'espectacle va mantenir sempre un nivell molt correcte no hi ha dubte que el principal responsable del triomf de la nit fou Francis Poulenc i una obra, Les mamelles de Tirèsies, que hauria de ser molt més present en les temporades dels teatres d'òpera. Que enguany l'haguem pogut veure a Barcelona cal agraïr-ho a la direcció artística del teatre.