LPC3

Dijous

El Primavera Sound ens situa un dijous 27 de maig de 2010 al Parc del Fòrum de Barcelona amb els horaris estudiats i el recorregut marcat. Dos quarts de set, tot esperant The Wave Pictures passem per Sic Alps, un trio sorollós que ens deixa un parell de temes més "rockers" abans de desaparèixer. De seguida toquen les set i passem per l'escenari Ray-Ban, un dels més còmodes per veure espectacles degut que té forma d'amfiteatre.

Apareixen en escena tres gambes que podries trobar fent una sangria a la Rambla. Són els anglesos The Wave Pictures que ens venen a presentar el seu últim disc Susan rode the cyclone. És la primera vegada que actuen a Barcelona a l'aire lliure i l'hora no ajuda, els concerts amb Sol són una mica estranys. Tampoc no ajuda el soroll provinent d'un altre escenari, que fa perdre la concentració en els moments més íntims als anglesos. Estan de bon humor, com sempre, i en Franic, el baixista, continua sent el centre de les burles d'en David, el guitarrista i cantant. Presumeix en David que probablement estaran a punt de fer el primer solo de bateria de tot el festival. "Ja no es fan solos de bateria", diu rient. "Serà el primer, però no l'últim", afegeix. No li falta raó, ni solos de bateria, ni de guitarra ni de baix. Que grans.

Abans de tornar a veure a The Wave Pictures, aquest cop en format unplugged, fem un tomb per totes les intal·lacions. L'excusa per visitar l'escenari ATP és Circulatory System. El quintet ens fa passar una bona estona en el seu trànsit del folk al rock, amb ecos neilyounguians. La següent parada torna a ser l'escenari Ray-Ban, aquest cop amb els molt de moda The xx. Els anglesos tenen un so reconeixible, melodies suaus i suggerents, una guitarra, un baix i una caixa de ritmes. La gent sembla encantada. Els components estan palplantats a l'escenari. És una "pose", però realment sembla com si tot els fos igual. Amb quatre temes n'hi ha prou. Tindran un estil propi, però sembla tota l'estona la mateixa cançó. Tornem al Pitchfork per veure a Smiths Westerns. Són quatre mocosos amb pantalons pujats per sobre de la cintura, amb clips al cabell i jaquetes passades de moda (bé, ara mai se sap si estan a l'útima moda o passats de moda). La vestimenta enganya. Tindran 20 anys o menys, però aquests nanos han begut dels clàssics i fan un rock del tot ortodox. Impecables, madurs, consistents. Veurem com evolucionen.

Tornem a un escenari Ray-Ban, tot i aquest cop és el Ray-Ban unplugged. Això traduit vol dir una caseta d'uns 15 metres quadrats on només poder-hi entrar ja és una aventura. Si li sumem un aparador amb ulleres de sol a un dels costats, més mig metre de seguretat perquè els armaris no caiguin pendent avall ens dóna un lloc bastant lamentable per assistir a un concert. Si l'espai reservat pels artistes hagués estat aixecat un parell de graons hagués estat suficient, però ni això. Una hora sencera tenint a The Wave Pictures a 3 metres sense poder-los veure. Es confirma que 1) no són massa alts i 2) guanyen en les distàncies curtes. Malgrat tots els incovenients hi passem una bona estona i la caseta de poc rebenta amb Friday night in Loughborough i els seus "la la las".

Finalment arriba l'hora de Pavement en un escenari San Miguel a petar. Només sortir el líder de Pavement, Stephen Malkmus, comença a fer filigranes amb la guitarra, se la posa a l'esquena i comença a tocar com qui no vol la cosa. És un sobrat, però un sobrat amb molta classe. Un setlist ple d'èxits (Shady Lane, Cut your hair, Stereo, etc) fa fluir la nit i deixa a la parròquia feliç. Kevin Drew (Broken Social Scene) i Ami Shalev (Monotonix) fan aparicions especials. Amb un repertori d'aquesta qualitat deu ser difícil fer un mal concert.

 

Divendres

La jornada de divendres no comença amb un objectiu clar fins quarts d'onze, quan toca Wilco. Passem una estoneta agradable amb Best Coast, un duo pop amb so surfista dels 60. Fem un volt per tornar al mateix escenari, ara amb protagonistes diferents: Ganglians. Cinc o sis cançons són suficients. Tant de soroll, tant de reverb, la veu tan darrera del so... Ha de tenir alguna gràcia però no la hi trobo. Vora les nou trepitgem per primera vegada en el festival l'escenari Vice, al final de tot del Fòrum. No és un lloc massa acollidor, està ple de gent i Condo Fucks no ajuden. Gràcies. Ens ajuden a trobar el nostre petit descobriment del festival: Fuel Fandango.

L'escenari Adidas Originals és un lloc de pas on hi toquen bandes emergents, principalment espanyoles. Comença una actuació i ningú no s'atreveix a donar el primer pas i baixar a veure què està passant. Som els primers. Fuel Fandango és un trio (bé, si comptem a l'ordinador que acompanya al guitarrista hauríem de dir quartet) de Lanzarote que mescla rock amb funk o flamenc amb molta traça. No ens enganyem, el centre d'atenció és la cantant, de nom Nita, carismàtica, que regala posats per gaudi dels fotògrafs i de molts espectadors. No sé si farà molta fortuna per la península, però sembla un còctel irresistible per Europa. No els faltaran bolos.

Després de l'energia i el carisma dels canaris veure Cocorosie fent cant líric o rapejant és un espectacle dantesc, així que ens desplacem cap a Wilco. Els de Jeff Tweedy comencen amb el tema que obre el seu últim àlbum, Wilco, amb un reguitzell de problemes tècnics. Tant és així que de seguida ha de tirar de Jesus Etc. acústic, per tal de donar temps de solucionar els problemes tècnics. És igual, teníem previst marxar als 20 minuts per veure les penúltimes estrelles del garage rock: Japandroids.

Al crit de "Let's get fucking wild" els canadencs Japandroids ens ofereixen tres quarts d'hora d'energia pura i decibels. Armats només amb una guitarra i una bateria tenen al públic de l'escenari Pitckfork en èxtasi continu. Una llàstima que tan de soroll tapi les melodies, perquè juro que n'hi ha. Les més destacades tal vegada Rockers east Vancouver, que apunta a un possible pas al garage blues i Young hearts spark fire, que va cloure el concert a mode d'himne.

La matinada és torn de Pixies. Actuen tal com són: una explosió d'energia que no et deixa respirar. El començament és si més no estrany, ja que comença amb els dos primers temes del seu àlbum Bossanova: l'instrumental Cecilia Ann i el salvatge Rock Music. Tiren de tots els discs obviant la possibilitat d'oferir un concert de només grans èxits, i fins i tot interpreten temes "amagats" en EPs com Winterlong, una versió de Neil Young. És només als bisos on es pleguen a les exigències del públic, al tancar amb Gigantic i l'inevitable (perquè la gent no hagués marxat) Where is my mind?. Inoblidable.

 

Dissabte

Comencem el dia a l'escenari San Miguel amb Dr dog, un grup que es desenvolupa entre el blues, rock i soul amb fortuna. S'agraeixen les harmonies després de dos dies marcats per guitarres molt pesades. Acabat el concert anem a veure Nana grizol, un conjunt de la fèrtil ciutat d'Athens, Geòrgia. D'entrada sorprenen amb dues bateries, una encarada contra l'altra, en la posició més propera al públic. La formació es completa amb un baixista hippy, un trompetista/tubista i amb el guitarrista i compositor Theo Hilton. Les cançons passen i es fa evident que la baterista no és només baterista, sinó que toca també la flauta, la trompeta, els teclats... El seu nom és Laura Carter, i és història del moviment Elephant Six Collective. Roba escenes com els grans secundaris. La banda surt de l'escenari i Theo Hilton i la seva guitarra conmouen tocant a soles Atoms una cançó que transita entre planetes i àtoms sense caure en la grandiloqüència o la cursileria. Quan hi ha talent amb una guitarra i una veu n'hi ha prou per omplir un escenari. La banda torna i l'optimisme i la vitalitat ho impregnen tot. 

Anem a l'escenari San Miguel per veure una dona amb camisa de dormir fardant de "xorro" de veu. Florence + the machine no donen per més de dues cançons. Marxem a l'escenari Adidas Originals que tan bon resultat havia donat el dia anterior. Aquest cop la banda no és espanyola, sinó irlandesa i es diuen So cow. Diverteixen però no emocionen amb el seu pop indie. És l'hora de veure The Charlatans.

Els britànics The Charlatans venen a representar el seu disc de debut Some friendly 20 anys després de la seva publicació. Qui ho diria quan Tim Burguess està fet un xaval! El grup sona millor que mai, amb Martin Blunt al baix portant la batuta del grup. El millor, Flower, amb el riff de guitarra tan característic que dóna pas al Hammond. Es guarden el comodí The only one I know pel final de l'espectacle. És aclamat. Un gran concert per part dels anglesos.

Finalment arriba el moment de rebre a una rara avis dins del Primavera: Pet Shop Boys. El duo arriba amb un espectacle audiovisual i coreogràfic per superar les seves limitacions musicals en viu, punt de partida original d'anar a un concert de música. No importa, el seu és un espectacle en sentit complet. Canvis de vestuari, coreografies amb ballarins, projeccions de video... Els èxits van passant: Go West, de seguida. It's a sin, Being boring i West End girls al final. Fins i tot Neil Tennant s'atreveix amb una versió de Coldplay. Són els insospitats vencedors del Primavera.

The Wave Pictures i Pet Shop Boys, els primers i els últims del festival. Uns arrisquen, els altres no se surten del guió ni una mil·lèssima. Però ambdós comparteixen un objectiu bàsic per un bon directe: buscar l'espectacle i fer passar una bona estona. Un objectiu que massa sovint s'oblida.

 

Nota: La foto de Pavement correspon a Dani Canto i les de Pixies i Pet Shop Boys a Inma Varandela, cortesia del departament de Premsa del Festival