LPC3

Direcció i guió: Fernando León de Aranoa.
País: Espanya.
Any: 2005.
Duració: 113 minuts.
Gènere: Drama.
Interpretació: Candela Peña (Caye), Micaela Nevárez (Zulema), Mariana Cordero (Pilar), Llum Barrera (Gloria), Violeta Pérez (Caren), Mónica Van Campen (Ángela), Flora Álvarez (Rosa), María Ballesteros (Blanca), Alejandra Lorente (Mamen), Luis Callejo (Manuel).
Producció: Fernando León de Aranoa i Jaume Roures.
Música: Alfonso de Vilallonga i Manu Chao.
Fotografia: Ramiro Civita.
Muntatge: Nacho Ruiz Capillas.
Direcció artística: Llorenç Miquel.
Vestuari: Bina Daigeler.


Crítica:

Tot i que aquests dies no ho sembla, hi ha cinema espanyol més enllà de “Torrente”. Probablement Fernando León de Aranoa s’haurà de jubilar més tard que Santiago Segura, però imagino que això no li dóna maldecaps. León de Aranoa atorga tota la prioritat a la història i als personatges – per alguna cosa ell és el guionista i el director – i no tant a fer caixa. De fet, el seu cinema no en té res de comercial. Personatges marginals, envoltats sovint de misèria i dolor, relats que afronten problemes quotidians com la droga, la delinqüència o la pobresa, i un llenguatge audiovisual planer i directe, sense artificiositats ni efectes especials, conformen el retrat d’una societat materialista i deshumanitzada que, ves per on, és la que vivim. La virtut d’Aranoa, però, rau en què, malgrat representar una societat marginal, no cau en el parany de presentar un drama capaç d’assecar-nos les glàndules llagrimals, sinó que sempre elabora una narració honesta, versemblant i no exempta de moments d’ironia i humor negre.
Després de reflexionar sobre la soledat a “Família”, la pobresa a “Barrio” i l’atur a “Los lunes al sol”, és ara, amb “Princesas”, el torn de la prostitució. Candela Peña i Micaela Nevárez són Caye i Zulema, dues prostitutes, dues supervivents, dues princeses que proven de viure amb tota la dignitat que els permet una societat que les ignora i les arracona. Caye – magistral Candela Peña - és una dona endurida per la professió, però també és una jove innocent i fantasiosa que busca un objectiu a la seva vida. Zulema és una immigrant sense papers que depèn d’un maltractador per poder tornar al seu país, al costat del seu fill. L’amistat i la complicitat que sorgirà entre les dues els servirà per afrontar juntes els nombrosos problemes, personals i laborals, que les assetgen.
Una vegada més, el guionista i director madrileny esdevé un mag de la paraula, especialment amb els diàlegs, però també extraient de la més crua realitat moments d’autèntica poesia. En aquest sentit, Aranoa és capaç d’atorgar força dramàtica a objectes tan quotidians com el timbre d’un mòbil a “Princesas” o com l’interruptor del llum a “Los lunes al sol”. És un plaer comprovar com encara queden directors amb prou talent per continuar fent gran aquest vell ofici d’explicar històries.