LPC3

Quan expliques a algú que no els coneix que t’agrada un grup que es diu Yo La Tengo, en la majoria de casos et diuen que n’han sentit a parlar, però quan dius que són dos paios i una paia de Nova Jersey no ho acaben d’entendre. Com el mateix Ira Kaplan (guitarra i veu de YLT) sospita en una conversa amb Kurt Wagner publicat al Rockdelux (núm. 243), el nom en castellà va afavorir la bona acollida de la banda a casa nostra –ell mateix recorda que els Ramones triomfaven a Espanya i Argentina perquè el públic podia pronunciar el nom sense problemes–. Dic tot això perquè potser sí que inicialment els va afavorir el nom, però, bàsicament, YLT s’ha consolidat en l’escena independent de casa nostra i d’arreu del món a base de discos infal·libles –dotze en vint anys– i d’un directe que acarona i esgarrapa. A aquestes alçades, Yo La Tengo és una banda de referència que ha sabut beure de diferents tradicions i que ha sabut traduir-ho en un so propi que els diferencia de la resta.

L’últim disc, “I’m Not Afraid Of You And I Will Beat Your Ass” (Matador, 2006) els identifica des del primer tema: “Pass The Hatchet, I Think I'm Goodkind” són 10 minuts i 47 segons a ritme d’un riff de baix i d’una bateria que, a mesura que passen els minuts, es va omplint amb la veu de Kaplan i la guitarra que experimenta i improvisa fins al final. Aquest tema simbolitza el que són i han estat en disc i en directe; és el so que els caracteritza, però YLT, a part d’aquestes improvisacions que els identifica, han sabut crear un cosmos musical heterogeni en el qual tan aviat s’apropen a l’energia del rock-garatge (“Whatch out for me Ronnie”) al pop elegant amb arranjament de vents (“Beanbag Chair”), al soul i al funky (Mr. Tough), a la psicodèlia seixantera (“The race is on again”) o a les peces pràcticament de bressol amb veu, violí, piano i poca cosa més (“I feel like going home). Totes aquestes i altres referències són a la seva última obra mestra, que serveix de síntesi de tota la seva carrera.

Amb aquests antecedents –sobretot la presentació d’un disc excepcional i la seva solvència en directe– , era lògic pensar que YLT esgotessin les entrades a Barcelona malgrat que a principis de juny ja havien vingut al Primavera Sound. Aquella vegada van provar els temes que ara presentaven un dijous de festival a les 3 de la matinada. Ara, en canvi, arribaven a Barcelona amb un gran disc –per a molts millor que l’anterior “Summer Sun” (2003) – que els defineix en estat pur. A l’Apolo van aparèixer abans de l’hora anunciada, mentre molta gent encara estava arribant, Georgia Hubley (bateria i veu), Ira Kaplan (guitarra i veu) i James McNew (baix). Són els tres components de la banda des que, el 1992, als fundadors Kaplan i Hubley –marit i muller– es va unir el baixista McNew. Malgrat que cadascú té el seu rol assignat, en directe, qualsevol d’ells canta o toca el que faci falta; no és estrany, doncs, que Kaplan comencés el concert als teclats, més tard es posés a la persussió, que McNew cantés tot sol, toqués la guitarra, s’apropés als sintetizadors o que Hubley toqués la guitarra i cantés.

Després d’un inici tranquil, Kaplan va començar la seva particular demostració: amb la guitarra, que sovint toca amb el tou dels dits, és capaç de portar el tema fins on li sembli. La seva aparença tímida es converteix en el gest d’un posseït per l’instrument: absolutament absort i en estat de pura simbiosi amb la guitarra –no sabem on acaba ell i comença l’instrument–: l’acarona o la colpeja, dibuixa melodies impossibles, improvisa i s’expressa en una de les millors demostracions instrumentals que es poden veure dalt de l’escenari. Ho va tornar a fer quan va sonar la ja aclamada pel públic “Pass The Hatchet, I Think I'm Goodkind” que abans us comentava. Després, però, es tornen delicats: Kaplan s’acosta als teclats i bressola davant d’un silenci colpidor alguns acords i continua amb la delicada “Beanbag Chair” fins a “Mr. Tough” amb l’espectacular veu de falset de Kaplan i MacNew. Després, Hubley també és capaç de fer emmudir la sala tota sola, amb veu delicada i amb la guitarra.

Al llarg del concert, tots tres segueixen intercanviant-se posicions a l’escenari... i sona “Autumn Sweater” amb aquest ritme acompasat que els permet entrar i sortir de la base del tema amb desimboltura. En aquestes condicions, el públic barceloní, tradicionalment a l’expectativa i més aviat fred i distant, acaba rendit davant l’experiència viscuda, per acabar fotent bots amb “Watch out for me Ronnie” i “I Should Have Known Better”, totes dues del darrer disc, com si tots plegats –inclosos Kaplan i McNew– tinguéssim deu o quinze anys menys. Quedaven els bisos, que aquest cop van arribar a ser tres per clamor popular. Després de demanar al públic quin tema volien sentir, es van haver de rendir davant l’evidència que proclamava “Sugarcube”, tema insígnia del que per alguns és el seu millor disc, “I Can’t Hear The Heart Beating As One” (1997).

I aquí van arribar les versions. YLT, des de la seva creació, han versionat temes. De fet, el seu quart disc (“Fakebook”, 1990) ja recollia versions de clàssics del folk nord-americà i des de fa uns anys s’apropen a l’emissora de Nova Jersey WFMU per cantar en directe els temes que el públic demana. A l’Apolo, YLT van versionar la preciosa “Cast a Shadow” de l’últim disc d’Adam Green, també molt estimat a Barcelona, i van fer un cover de la mil vegades versionada “Everlastig Love” amb la veu de MacNew. Un autèntic regal per al públic i per als qui distribueixen els seus discos a casa nostra, Everlasting Records. “Amor etern” és el que molts barcelonins han promès a YLT des de fa vint anys, quan publicaven el seu primer disc, “Ride The Tiger” (1996). Des d’aleshores, ens hem acostumat a sentir-los a prop, a admirar-los amb la seva modèstia, a veure com segueixen sent els més grans. Passen els anys i els que els hem seguit encara en gaudim mentre veiem com els més joves es rendeixen irremeiablement als seus peus. Després de viure l’experiència de l’Apolo, encara creiem en la seva eternitat.