LPC3

La pintoresca moda d'etiquetar els programes de l'OBC deriva sovint en rètols tan banals com ara el que ressenyem a continuació; Concert per a piano de Mozart. Quin concert? Només en va fer un, benvolguts gestors del tòtem de Lepant? La qüestió no és un caprici lingüístic d'aquest humil descriptor de sonoritats. Quan el llenguatge degenera, l'imaginari -també el musical- se'n ressent inexorablement i és fàcil que tots plegats acabem dient bajanades. Som mozartians fins la mort, però presentar un programa amb aquesta ambigüitat, menystenint els altres tres compositors de la vetllada, és una banalitat com un temple.

Ens entusiasmen les novetats, i més encara si són estrenes absolutes. Així la presentació de Threnos in memoriam Béla Bartók, un lament musical escrit el 1945 pel suís d'origen hongarès Sándor Veress, en homenatge al seu mestre Bartók. Tot i un inici inquietant prou persuasiu i un clímax que enllaça amb els espetecs del Mandarí que sentiríem en pocs minuts, la peça transita per derives estilístiques que n'escapcen el gaudi. Sembla increïble com la gerència de l'Auditori permet estrenar obres mediocres foranies quan tenim obres fantàstiques a casa per estrenar. Com fatiga repetir obvietats, nois...

El pianista vienès Till Fellner va regalar-nos una interpretació notable del Concert per a piano i orquestra número 23 en la major de Mozart. Fellner té la lliçó Brendel ben apresa, i fila un so d'una claredat excepcional. El seu 23, no obstant, va coixejar degut en part a una direcció un pèl erràtica del jove mestre Christian Arming (un altre vienès). Arming va filar molt bé el diàleg entre el solista i el vent -les pífies del fagot no li són imputables- però va començar l'Allegro amb un tempo massa lent, amb la corda encara per deixondir-se. L'Adagio va estar ben tocat i a Fellner li sobra talent, però el seu Mozart guanyaria voltatge si li insuflés teatre (les tecles són personatges d'òpera, professor!) i una major implicació en les dinàmiques. Al rondó, més del mateix; tot molt monu, però sense alegria, ni sang, ni eufòria. Així són els concerts de Mozart. Perdó, el concert de Mozart...

La Simfonia número 70 en re major de Haydn va fer aflorar un Christian Arming sobrat d'adrenalina. El Vivace con brio es va servir amb una dosi adequada de militaritat, quasi com una marcia. Bon Andante, professors, fantàsticament articulat (quan Haydn abandona el seu optimisme malaltís, és capaç de fer una música brutalment inquietant...). Destaquem també una bona traducció de l'humor negre del Finale en l'inici apianat dels stacatti als violins.

Arming va seguir amb bon nivell amb El mandarí meravellós de Bartók, on el vent metall de l'OBC va estar fantàstic, amb especial esment als trombons comandats per Eusebio Sáez. Nogensmenys, la direcció d'Arming milloraria amb un pèl de control en el seu gest (sovint, l'ímpetu d'algunes entrades fet amb el cap ens va fer témer per la integritat dels primers violins). Això es va traduir en un mandarí molt més espectacular que humorístic, la qual cosa no ens va posar d'excessiva mala lluna, però tampoc ens va fer dibuixar el somriure que demana la partitura.