LPC3

La revista SPIN descriu la seva música com a "soul-blues incandescent, dur". Amb Tell'Em What Your Name Is! (Universal Motown Records, 2009) era d'esperar un rètol de l'estil, perquè va ser un disc que tragué fum dels tocadiscs i pistes de ball més exigents, fent-se pas a un mercat on els cops de colze estan a l'ordre del dia si es vol despuntar una mica. Les guitarres distorsionades i la veu estripada del blues elèctric, però, fan que el que pugui tenir de soul Joe Lewis quedi exclòs del nou rètol que aquí i ara m'atreviré a penjar-li: "blues-rock texà agressiu i melancòlic".

Anem a analitzar una mica la sentència per no caure a les urpes dels prejudicis. Provinent d'Austin, Joe Lewis emergeix dels night clubs texans amb la seva guitarra blusera, amb un estil molt més semblant al de Stevie Ray Vaughan o Jimi Hendrix que no pas al de James Brown. La força amb la que trenca la veu té molts matisos de funk ferotge, però el seu és un d'aquells udols ofegats en nits d'alcohol i drogues, d'ànima turmentada, tant cru com la música garatge, però també amb un toc d'apagament, de melancolia.  

Així, despullant-lo de falses caràtules que tan sols li posen un pes immerescut a l'espatlla, i em dificulten el veure-hi més enllà del convencionalisme, m'és més senzill digerir el que vaig veure a Sidecar i poder-vos-en parlar amb franquesa.  

Amb 45 minuts de retard i el consegüent calaix de la barra, prenien possessió del petit escenari els set membres de la banda. Els Honeybears tenen la sort i la finesa de gaudir de tres metalls brutals. Baríton, trompeta i saxo dels que degustàrem solos memorables, i que sí, són aquella part no citada de soul i funk que té la banda.

Obrien amb el nou disc Scandalous (Lost Highway Records, 2011) i amb temes on els vents tenen un pes tan crucial com Livin' in the Jungle o Sugarfood, de l'anterior, contagiant uns ritmes salvatgement cadenciosos. Amb Big Booty Woman el joc de frase-resposta creà cert apropament amb el públic, que esperava una mica més d'interacció amb la banda. Però no fou fins a Boogie que es perfilà el més característic de Lewis i del seu blues texà, de la mateixa manera que passà amb Please; mentre altres temes que evoquen la melancolia amb un embalatge completament R&B com Bitch, I Love You, no feren més que confirmar que Black Joe porta a les venes el llegat de John Mayall i del folk-rock nord-americà. No feia falta que toqués la guitarra amb les dents per a corroborar-ho, però arribats a la versió de l'afroamericà Richard Berry de Louie, Louie, crec que a ningú li quedava cap dubte que les encongides harmonies vocals de Black Joe, el so brut de la seva guitarra i tot els ornaments sonors, eren "soul" per casualitat.