LPC3

John Grant? L'exlíder de The Czars (1994-2004). Amb aquest antecedent, valia la pena estar atent a la seva reaparició en solitari, el seu disc de debut, que es va produir l'any passat, Queen Of Denmark (2010). El disc és tot un punt i a part en la seva carrera: dotze talls del millor pop suau, clàssic de naixement, d'aquells que val la pena retrobar amb el pas dels mesos, i dels anys -i si no em creieu, temps al temps-. Hi vam descobrir un nou Harry Nilsson -l'inoblidable baladista novaiorquès de soft-pop-, extremadament emotiu i romàntic i, com Nilsson, amb uns arranjaments tan "setanteros" com atemporals. El disc l'ha retornat al primer pla de la crítica especialitzada (la revista Mojo el va considerar el millor disc de l'any i, a casa nostra, Rockdelux va situar-lo el desè) i el públic de folk-pop alternatiu l'ha acollit amb entusiasme. Així, potser no és tan mediàtic com mereixeria, però ja compta amb el reconeixement indispensable per anar pel món amb el cap ben alt. Personalment, us ben asseguro que Queen Of Denmark és dels que podem aconsellar obertament, sense por a equivocar-nos, i que podria haver tingut tant èxit comercial com els discos romàntics més grans... si els mitjans ho haguessin volgut.

De moment, mentre no arriba el seu esclat definitiu, Grant es va passejar per tercera vegada per casa nostra (primer ho va fer al Primavera Club 2010 i després va ser l'estrella del Faraday 2011) un dimarts de novembre, a la Sala Apolo. El concert estava anunciat de feia mesos com una oportunitat única per veure'l de ben a prop, en una sala mitjana condicionada per a l'ocasió, i és que la platea de l'Apolo es va vestir singularment de cadires per poder gaudir l'espectacle amb la solemnitat que mereix. Això no obstant, no va exhaurir les entrades i l'Apolo presentava alguns forats de públic que no esperàvem. Analitzant la situació, és fàcil pensar que les seves dues visites recents a casa nostra, presentant el mateix disc, van refredar l'acollida. I el preu de l'entrada (25 euros), un pèl desmesurat -sacrificar audiència per tenir-la còmodament asseguda té un cost- tampoc ajudava. Sigui com sigui, quan va aparèixer cap a quarts de 9 a l'escenari, el públic ja jugava al seu favor. La majoria dels qui l'esperava ja és granadet -brillaren les calves, les barbes i les "quarantones" més cool-, i el coneix i segueix des de The Czars. Saben del que és capaç en viu i per això s'hi van lliurar des del minut zero.

D'entrada, vam trobar-lo més desinhibit que de costum, sobretot emprant un castellà ben fluid malgrat la timidesa, après fa anys quan treballava en una cuina amb companys mexicans; alternant-lo, més còmode, amb l'anglès. De seguida va anunciar la millor notícia de la nit: des de gener està enllestint el seu segon disc, també amb els Midlake -els il·lustres texans ja van musicar i produir la seva primera joia-. Es dirà You don't have to, i va encetar el concert avançant-nos-en dues peces, la primera de títol homònim i la segona, You always be alone. Totes dues, si són paradigmàtiques, ens anuncien un so similar, això sí, enfosquit, menys accessible. Sospitem que el turment deixarà pas a la solitud. Després d'aquest parell de novetats, Grant va alimentar la resta del concert de Queen Of Denmark. Va arrencar amb Sigourney Weaver -preciosa la comparació de la seva incapacitat comunicativa amb la de la protagonista d'Alien o la Winona Ryder a Dràcula- per regalar-nos de seguida Where dreams go to die, un dels temes més especials del disc, el de més èxit. La cadència romàntica del tema, en mans d'un altre, de tan apegalosa seria detestable. En les seves mans, una peça d'orfebreria. Aquí la va encetar amb la veu robòticament distorsionada, afegint un ingredient més a la seva proposta en viu que, a la llarga, ens aniria transportant als ambients futuristes dibuixats als anys setanta i vuitanta, amb una melodia de sintetitzador hipnòtica. John Grant va desgranar el repertori sol, al piano, o acompanyat d'un únic músic posant veus, pianos i/o sintetitzadors. Aquesta alternança tan minimalista, sense percussió ni cordes, afavorí la concreció del so i de l'ambient que, com s'ha dit, ens va transportar a l'onírica ciència-ficció de finals del segle XX. Amb I wanna go to Marz, musicalment i temàtica, va subratllar el viatge ambiental, molt a prop de l'àurea Blade Runner. Amb Chicken Bones, la més dinàmica del disc, va trencar el format, aixecant-se per cantar dret més crooner que mai i movent-se al més pur estil Joe Cocker. Però la pausa retornà de seguida amb It's easier i un preciós joc de veus, i Outer space, un mig temps del qual podríem eternitzar-ne el final, quan pregona les virtuts extraterrestres d'ella, "Cause you can open up the heavens for me / With just a smile". Per continuar, va convertir TC and honeybear en el clímax de la nit, amb una melodia de piano que va creixent, canvia el ritme a la meitat i recomença, com si el món es tornés a moblar. Impecable en l'execució, fonent-se lentament.

Després d'agafar una mica d'aire al piano, tot sol, es va disfressar més que mai de Harry Nilsson amb la preciosa Queen of Denmark. Grant escup aquí tota ràbia, clamant compassió a qui només retreu el passat. És tan teatral i versemblant alhora com Nilsson, però Grant li dóna un punt sarcàstic a la lletra que el fa més contemporani i, sobretot, més proper i real. En viu, va ser el moment de trencar el karma anterior, deixant clar que el consol no el trobem només en la tendresa. I d'aquí cap al final, amb un sol bis, i el regust que no només se'ns havia fet curt, sinó que ho va ser -una hora i vint minuts és més que suficient si valorem l'emotivitat de cada segon, però tan ben assegudets, ens hi haguéssim quedat llargament-.

Com en la mateixa realitat, Grant respira amb carícies, però també amb mala llet. Deu ser també per això que ens agrada tant, perquè no viu en cap pedestal bohemi, trepitja el mateix terra que nosaltres, i ens el creiem, amb tota la seva sensibilitat extrema. Grant va visitar el costat fosc, alcohol, drogues i cia., va fugir de la tirania del decòrum nord-americà, s'ha refet a Berlín i ha tornat, triomfador. Això sí: tan creïble que ja no el volem perdre de vista mai més. El proper capítol l'escriurà, com ens va anunciar, en breu. L'esperem amb candaletes.