LPC3

Després d'una presentació instrumental amb la que l'aforament complet anava prenent els seus seients, obrien el gran parèntesis de la nit les harmonies de quatre metalls que sonaven com extrets de les marxes del New Orleans d'extraradi. Guitarra, baix, teclats i bateria formaven el corpus narratiu d'un concert que havia de tenir per estrella a Riley "Blues Boy" King.

Després d'un extens monòleg i de presentar la banda només de trepitjar l'escenari, el de Chicago deixà lluir una veu càlida i aclaparant. Era obvi que el pas del temps no havia malmès el vellutat de la dicció més poderosa del blues, però també era d'esperar que els moments en què podríem degustar-la assossegadament escassejarien. Sis dècades després d'haver arrencat la seva carrera a Memphis com a discjòquei i músic, el que cresqué entre camps de cotó ja fa vuitanta-cinc anys, banyà el Cap Roig d'alguns dels èxits que més han fet estellar els altaveus de les pistes de ball d'arreu del món. Everyday I have the blues, el versionadíssim i suaument interpretat pels vents Rock me Baby, on King feu participar al públic corejant "rock me, rock me" o el clàssic Key to the Highway, foren alguns dels temes que sonaren a Calella de Palafrugell.

La banda estigué més que pendent del que sostenia la Gibson L-30, la seva estimada Lucille, i es mostrà un xic desubicada quan el bluesman ja portava més estona del compte girant-se a parlar amb ells i fent bromes, sense que el públic entengués res. Al principi, tota aquella nissaga de burgesos estrangers i metropolitans que ocupava les butaques del Cap Roig, no paraven de riure-li les gràcies, però mica en mica la indignació anà creixent amb la falta de feedback. La base executà magistralment caigudes inesperades entre compassos, deixant respirar els temes amb marcats silencis, jugant amb les dinàmiques mentre perseguien els diàlegs de l'estrella, però la monotonia i l'espera infructífera perquè passés alguna cosa, perquè els dits de King fessin vibrar les cordes com només ell podria fer, arrancà un "shut up and play" d'entre el públic. Es feu el silenci. L'estómac ens pujà fins la boca i la vergonya aliena es confongué amb la pena. Sentiments gens afins al passar-s'ho bé en un concert. King respongué "on son els teus papis?" a aquell assistent desvergonyit, i al cap de pocs minuts, alguns seients quedaren alliberats d'ànimes en tensió.

Semblava que a partir de llavors King ja no tenia tantes ganes de parlar i seguiren dos temes empalmats que feren resplendir un Soul sureny, aspre i dolorós, com els que a mi m'agraden. Però la seva Lucille semblava un trist ribet de la banda, acompanyant un hammond jazzístic, un baix que parla un llenguatge propi i el boogaloo dels vents que fan de ganxo. Arriba el torn d'un tema que deixa a King sol amb el baixista i el guitarrista davant de l'escenari, tots tres asseguts i acompanyats de hammond i bateria a la retaguarda. I interpreten Blues Man, i la tornada de la cançó ens recorda que estem davant de tota una institució del blues tradicional dient "I've traveled for miles around, it seems like everybody wanna put me down. Because I'm a blues man, but I'm a good man, understand". Una mica d'humilitat per part nostra, el respecte no s'ha de perdre mai malgrat l'adversitat. Però l'ovació no arriba ni així, i tan sols se sentiran aplaudiments més o menys generalitzats quan saxo i veu comencen a jugar a frase-resposta.

King s'adona de tot el que està passant i demana als anglòfons que tradueixin "I Love them", referint-se al públic. Però aquest està molt, molt emprenyat a aquestes alçades, quan fa més d'una hora que la guitarra amb més swing del planeta roman sobre l'escenari i només hem gaudit d'uns vint minuts -si volem ser generosos- de ple apogeu.

Ja només faltava que per concloure, s'escollís el clàssic de gospel i ragtime més atemporal, però també el més recorrent i tòpic, el dixieland When the Saints Go Marching in. Paorós que tanqués la nit amb una marxa fúnebre de New Orleans, mentre anava regalant pues de guitarra a una aglomeració de pidolaires que només van despertar quan van veure que es regalava alguna cosa! Un sentiment de tristesa molt fort va envair-me mentre veia desallotjar amb cares llargues al públic, mendicar per aconseguir pues de les mans del rei del blues a una camarilla de joves amb polos i nàutiques que ben poc devien saber sobre el que representa B.B.King per la història de la música. Mentrestant una brigada d'assistents que havien estat asseguts a l'escenari durant l'acte, acompanyà a King a la cadira de rodes amb el que el traurien del recinte per pujar al cotxe que l'esperava a la sortida de l'escenari, bloquejant la sortida del públic. "Adéu B.B., però ens has estafat. Algú ho havia de dir!", va dir un dels espectadors enutjats mentre els sants anaven desfilant cap als respectius cotxes.

Però, siguem conscients de que segurament serà l'última vegada que el veiem, que l'edat no perdona, que ja no ens queden ambaixadors com ell i que els únics culpables del preu desorbitant de les entrades son els organitzadors, que fan el festival no tant per a amants de la música, sinó per als que els donen de menjar. I el blues d'arrel, aquell que es tocava no a les sales de concerts i de ball dels clubs de gent adinerada i blanca, sinó el que envaïa els carrers durant el Mardi Gras, no el trobarem ja en un festival d'estiu de la Costa Brava, sinó als carrers fangosos i oblidats que el Katrina assolà.