LPC3

"Crec que deu ser probablement l'energia rítmica i les emocions que evoca la música, allò que els atrau", respon Steve Reich a la pregunta de per què creu que nombrosos coreògrafs han utilitzat les seves peces per a composar espectacles de dansa (entrevista a la revista de la Cité de la Musique: Cité-musiques, núm. 67). L'últim que havíem vist a París havia estat el ballet Rain (2001) d'Anne Teresa de Keersmaeker escrit sobre Música per a 18 músics (1976) de Reich, aquesta darrera primavera. El gran èxit que va tenir ha portat aquest ballet minimalista, però molt expressiu, a entrar en el repertori del ballet de l'Òpera de París. Aquestes iniciatives, de reinterpretació d'un repertori ja conegut a través de la dansa, sempre resulten atractives ja que proposen a l'espectador una nova aproximació a les obres passada per un sedàs visual.

El projecte presentat a la Cité de la Musique, tot i que no tant ambiciós com el de Keersmaeker, també parteix de repertori de Reich per a fer-ne una proposta escènica. Notes + és un espectacle coreogràfic i multimèdia a càrrec de Karine Saporta amb la col·laboració del Quartet Thymos. Les obres utilitzades són Violin Phase (1967), peça posterior a Piano Phase i que denota un major refinament i control de l'autor sobre les melodies i ritmes naixents de la superposició i desfasament d'un mateix tema; Different Trains (1988), peça originalment encarregada pel Quartet Kronos en el qual el compositor utilitza enregistraments de veus parlades per a generar el material melòdic; It's Gonna Rain (1965), una de les peces fundadores de la tècnica del phasing, i Triple Quartet (1998), peça per a tres quartets o per un quartet i dos quartets preenregistrats (com es va dur a terme en aquesta ocasió). El Quartet Thymos es va mostrar impecable en la interpretació de les peces, interactuant subtilment, al mateix temps, amb l'acció de l'escena.

La part visual va consistir en una combinació de dansa i imatges, formada per quatre ballarins i una sèrie de pantalles situades sobre l'escenari, amb una de ben gran, al fons. Les coreografies de Saporta es van articular a través de petites cèl·lules motores, repetides i  alternades, esquema compositiu inspirat en l'essència cel·lular de la matèria sonora de Reich. Amb un vestuari molt auster, els successius números de dansa van concentrar l'atenció dels espectadors en aquests moviments discrets i quasi quotidians, però de gran bellesa i dificultat. Les projeccions visuals van consistir en una mescla d'imatges a temps real dels ballarins amb imatges d'arxiu. Per exemple, en Different Trains, on Reich evoca la Segona Guerra Mundial i fa un paral·lelisme entre els trens que duien els presos als camps de concentració i els trens que creuaven el continent nord-americà d'Est a Oest, es van projectar imatges dels camps de concentració nazis i els trens de l'època. La creació multimèdia va contribuir a donar un ambient particular a l'escenari, però l'excessiva literalitat entre les imatges i la música, sobretot en les dues peces de Reich fetes a partir d'enregistraments sonors, va restar-li força a l'espectacle. Per a la manipulació de les imatges es van utilitzar mecanismes d'edició de vídeo paral·lels als de les tècniques d'edició sonora de l'autor nord-americà, com per exemple el loop. Aquest efecte, però, enlloc d'afavorir la sintonia entre els dos medis, va empobrir l'espectacle en general, ja que, tot i que la repetició està a la base de la música de Steve Reich, és a través del seu treball al llarg del temps que l'autor aconsegueix dotar la matèria d'un fort contingut expressiu i musical, fet que no es va produir en la proposta multimèdia. Quelcom de similar va passar amb la dansa. Els espectadors ens vam veure obligats a concentrar-nos en els canvis entre diferents patrons, impedint-nos de gaudir de les llargues línies que traça la música del compositor minimalista a través del temps. D'aquesta manera, la dansa va semblar sorda a les dinàmiques d'intensitat de la música, empresonada en la successió mecànica d'aquestes cèl·lules motores.

Moltes de les obres de Reich tenen un component que ens fa pensar en les músiques de trànsit, component donat, segurament, per l'important treball de l'autor amb la tècnica del phasing. Sap greu que una aproximació de la dansa que proposa traduir en moviment la música de Reich s'hagi quedat en l'anècdota del loop, sense saber utilitzar aquest punt de partida per a crear noves línies expressives. Potser hagués estat massa arriscat fer una proposta coreogràfica que es decantés obertament per la repetició insaciable propera al trànsit? Reich declara que allò que l'interessa de les coreografies composades sobre les seves obres és la seva capacitat per a "fer-me entendre la música millor del que jo mateix l'entenia abans de veure la seva coreografia". No estic segura que aquest fos el cas amb l'espectacle Notes +.

Imatges del ballet Rain, la primavera passada a l'Òpera Garnier.