LPC3

El músic de la Catalunya Nord visitava el Teatre Modern del Prat de Llobregat com a cloenda d’una gira, dins del circuit Ressons a Catalunya, que l’ha portat per 20 ciutats del país.

Comelade és un músic d’amplíssima discografia (prop de 40 àlbums) i més de 30 anys de trajectòria musical. Ha col·laborat amb infinitat d’artistes com la PJ Harvey a l’encantadora “Love me too soon”(1998) o amb el seu admirat Robert Wyatt a “September song” (2000). Ha fet bandes sonores per vàries pel·lícules franceses i ha compost música per a teatre i dansa. Molts cops escoltem les seves creaccions en reportatges de televisió o sintonies de ràdio, sense saber que són d’ell. Pascal és l’home dels “impossibles”: ser català a França, ser valorat per la crítica fent servir instruments de joguina, tenir gairebé més èxit al Japó que al seu país (fins i tot uns fans nipons han format un grup, The Pascals, que fan versions d’ell i temes propis a la Comelade).

És un músic difícil de definir. Ell diu que fa música que “està fora de joc”. La seva obra inclou des del minimalisme més primitiu als sons més populars de la mediterrània. Des de l’impressionisme d’Erik Satie als sons balcànics de Goran Bregovic, passant per les bandes sonores de Nino Rota i el cabaret d’en Kurt Weill. De la música instrumental al gamberrisme avantguardista. En Comelade és tot això i més. Transgressor, sempre investigant i provant, buscant sons impossibles, noves textures, percussions ínfimes... I això va ser el que vam poder escoltar a El Prat. Els curiosos que s’havien apropat al Teatre Modern sense saber qui és Pascal Comelade observaven mig encuriosits-mig preocupats la taula que hi havia dalt de l’escenari repleta de petites joguines sonores (ocellets, micos pica-mans, granotes...) “I si és l’hora de l’espectacle infantil..?”

Comelade, davant d’un majestuós piano de cua, mig tapat -com a ell li agrada- per una taula amb els seus pianets ens va presentar el seu particular univers sonor. Ens va fer viatjar durant gairebé un hora i mitja per la Mediterrània. Ens va fer anar de Barcelona a Sarajevo passant per Marsella i Roma. Vam poder passejar pels carrers de Dubrovnik, seure en una terrassa de Strómboli i, fins i tot, entrar en un cabaret parisenc al costat del Sena. El concert es va iniciar com una sardana, a toc de flabiol i, fins i tot –en un exercici de surrealisme-gamberro– es va aixecar un pilar de quatre (ninos) mentre la gralla saludava l’anxaneta de plàstic. Vam poder escoltar temes del seu darrer treball “Espontex Sinfonia”, com el magnífic “Com un rossinyol amb mal de queixal, el brillant “Psicòtic Music’ Hall”, el pasdoble galàctic “A hard Mortadelo’s a-gonna Filemon fall”, el rock and roll homenatge als Kinks “Contre le style” o la coneguda (perquè TV3 la va fer servir per uns anuncis promocionals el 2004) “Sense ressò del dring” on Pep Pascual, que forma part de la banda que l’acompanya, converteix una vulgar serra en un sentit violoncel. També vam poder sentir les seves versions de composicions d’altres com el “Proud Mary” dels Creedence Clearwater Revival, l’”Egyptian Reggae” de Johnatan Richman o el “Mother earth” de J. Lee Pierce amb un espectacular solo de globus.

Un Pascal tímid, amb aspecte d’ermità despistat i rondinaire, només es va dirigir al públic per presentar els 4 actuals components de la seva banda, La Bel Canto Orquestra, formada per Didier Banon (bateria i guitarra), Jean-Paul Daydé (baix), Gerard Meloux (melòdica i guitarres) i el fidel Pep Pascual, el de la Vella Dixieland (vents i joguines). Aquesta és La Bel Canto Orquestra, sempre al servei del gran Pascal, que fa seriós el divertit i divertit el seriós. Cinc músics dalt de l’escenari i una multitud d’instruments –alguns d’ells inventats– i petites joguines. Tot un espectacle. Un públic entusiasmat –també els que estaven espantats al principi– va fer que els músics sortissin dos cops més a l’escenari. I és que Pascal Comelade és un luxe imprescindible per a la música; si no existís l’hauríem d’inventar.