LPC3

Aquest narrador de sons ha criticat mil i una vegades la gasiveria del nostre Liceu i altres espais públics del país amb els compositors de casa. Repetim la cançoneta, amb diferent tonalitat: qualsevol espai sonor sufragat per tots no només ha de complir amb l'expedient d'encàrrecs musicals a autors catalans, sinó sobretot ésser un mirall de la creació més viva del territori. Nogensmenys, tampoc no cal dir amén a totes les propostes pel simple fet que tinguin accent català (bé, en aquest cas d'accent oriünd en tenia ben poquet...) i ara, per aquest motiu, ens cal ser crítics amb un espectacle fallit. El narrador de sons ha cercat un pilot d'excuses per no escriure aquesta ressenya, i s'ha flagel·lat com un advocat del diable per saber-se errat. Però el deure mana i cou.

Les intencions i la massa creativa d'aquest Lord Byron pintaven més que bé: un compositor amb ofici contrastat, un bon dramaturg amb un eix temàtic sucós (l'acció transcorre el 1816 i recrea les relacions entre Lord Byron, el seu metge John William Polidori, el poeta Percy B. Shelley, la seva amant Mary i la germanastra d'aquesta, Claire Clairmont, durant la cèlebre trobada a Vil·la Diodati, a la riba de llac Léman, d'on van sorgir dues obres mestres de la novel·la romàntica de línia gòtica: Frankenstein i El vampir), un equip de cantants més que competent i una de les nostres millors formacions orquestrals. La deserció del públic liceista (unes 500 persones a l'entreacte) no respon només a la contemporaneïtat de la peça. Seria un error, de complaença avantguardista, pensar que el públic, en aquesta ocasió, no ha tingut criteri. Què ha passat, doncs, amb aquest Lord Byron?

Primerament, anem a la base més simple. Resulta incomprensible programar una òpera en català, amb un text tant complex i ben ordit en la llengua per Marc Rosich, i prescindir de cantants de casa (que no obstant han aparegut, fins i tot en rols secundaris, quan es tractava d'una òpera italiana o alemanya!). Els protagonistes d'aquest Lord Byron han fet un enorme esforç de dicció, i estem segurs que han empollat el text al mil·límetre, però no es pot demanar a un cantant estranger que aprengui una llengua operísticament minoritària com la nostra i esperar miracles de pronúncia. Si haguéssim escoltat una dicció similar en una òpera alemanya o italiana hauríem apretat a córrer: per assistir a la llengua pròpia mal cantada, val més continuar amb els idiomes de tota la vida, que sap cantar tothom. Sincerament, sobta que la direcció artística no hi hagi pensat...

Parlant del text, Marc Rosich ha ordit un libretto molt imaginatiu, amb grans potencialitats literàries. La trobada entre Lord Byron i els Shelley, l'entorn màgic del llac Léman, i la juguesca dels literats d'escriure una obra terrorífica és una pensada meravellosa. Però el text de Rosich (insistim: un esforç filològic enorme que inclou cites de tots els literats en qüestió) no té gaires moments de relleu teatral, d'acció dramàtica. No hi ha cap canvi, cap sorpresa que mantingui l'interès per l'esdevenidor dels personatges: tot és un monòleg, en un art que ha de ser dramàticament coral. Poc hi ajuda, és ben cert, la direcció escènica d'Alfonso Romero i la creació d'un espai, obra de Dirk Becker, que vol ser un cau metafòric del deliri dels protagonistes però que deriva en un immobilisme exasperant. Hi ha centenars d'òperes de la tradició castrades per una disposició escènica massa encarcarada: les obres d'avui no han de persistir en els errors del passat!

Agustí Charles, insistim, és un compositor amb molt d'ofici: ho percebem per exemple al tractament del cor, fantàsticament ensinistrat per José Luis Basso, que va explotar tots els recursos del parlando en una molt bona actuació. Però la massa orquestral no mostrava cap sorpresa, cap intenció discursiva, i -sobretot- Charles no ha tingut gaire cura de la salut de les seves veus. El contratenor Gerson Sales va salvar com va poder una partitura que el va portar al límit del seu registre agut (no ens estranyaria que el pobre acabés mut, un cop acabades les tres representacions de l'òpera). Malte Godglück va tenir més sort amb la seva part, i els monòlegs de Polidori ens van permetre escoltar una veu ben esculpida. El millor timbre, no obstant, ens el va regalar la fantàstica Claire de Margaret Rose Koenn. La nostra bcn216 va mostrar-se tan competent com de costum, ben dirigida per Martin Lukas Meister.

Fóra una pena que aquest espectacle fallit s'aprofités com a excusa per no programar repertori de casa al Liceu. Voldríem que, si més no, aquesta no sigui una nova ocasió per dir "Veus? Quan fem òpera contemporània d'aquí la gent fuig esperitada!". A banda d'un error com un temple, aquesta excusa seria terriblement injusta amb els nostre excel·lents compositors. Resarem. I esperarem una nova oportunitat.

Fotografies d'Antoni Bofill