LPC3

La pervivència d'El Primer Palau és una bona notícia per la delicada salut musical del país. Aquest narrador de sons felicita l'entitat per l'aposta, que enguany ha comptat amb un fantàstic tret de sortida. El millor del concert, a la primera part, ens ho va sevir la violinista vigatana Anna Urpina, amb una fantàstica interpretació dels Sis sonets per a violí i piano d'Eduard Toldrà. Celebrem la tria de la solista en el repertori, recuperant la memòria sonora d'un dels nostres compositors més competents. És fantàstic i oportú recordar i gaudir pàgines d'aparent senzillesa com l'Ave Maria, d'una excepcional bellesa sonora. Urpina va filar la música del vilanoví amb un to ben gràcil, sense convertir-la en una meditació cursi, perfectament posicionada i sense cap error. Immillorable.

La següent peça apostava fort per un gran repte del repertori cambrístic, la Sonata per a violí i piano número 3, op. 108 de Johannes Brahms. Música, és cert, per anar ordint durant tota la vida, que requereix una maduresa excepcional i molta paciència. Urpina va mantenir molt bé el tremp d'aquest Allegro amb tot el cromosoma brahmsià, que dansa entre la delicadesa i la ràbia. Llastimosament, el pianista Pau Baiges va patir molt més per defensar la partitura (certament, és una llàstima que la tecla sovint hi quedi en un segon terme, atesa la dificultat enorme de la seva tasca) i, paral·lelament, no sempre hi va saber trobar el matís, com va quedar palès amb un Adagio llegit amb massa volum i poca empatia amb els intents d'esllanguir el discurs musical que venien de la solista. No obstant això, els espetecs finals -salvats amb molta facilitat per Urpina, tot i alguna descoordinació en l'uníson final del Presto agitato imputables al piano- ens fan preludiar una carrera amb molt de present i futur.

La segona part, ben sorprenent, ens va regalar l'actuació del duet basc d'acordions Jeux d'Anches. L'acordió, ja ho sabem, segueix essent un instrument maleït i relegat al seu ús més popular, i als seus defensors els cal esvair prejudicis a cada nou concert. Marko Sevarlic i Nikola Kerkez van esvair tòpics ràpidament, amb un arranjament molt fresc de la Petruixka de Stravinski i una obra fantàstica d'un dels millors compositors espanyols de l'actualitat, José María Sánchez-Verdú. La seva Arquitectura de espejos no és només un fantàstic compendi de totes les possibilitats acústiques que ofereix un instrument considerat  monòton, sinó un fantàstic diàleg entre dues veus, ple de misteri. Un clàssic del repertori de l'instrument, Piazzolla, va cloure el concert amb molta energia.

Esperem que aquest no sigui l'últim Palau d'aquests fantàstics joves, perquè sovint -en aquesta terra eixorca de sons- posem massa èmfasi en les estrenes, quan hauríem d'anar pensant potser més en les reaparicions...