LPC3

Els melòmans de Vilabertran porten uns quants Winterreise a les espatlles. La seva església ha estat visitada per il·lustres defensors d'aquesta marató vocal, i la presència d'un cantant jove, només de trenta-un anys, té la morbositat d'assistir a la consagració o a l'hipotètic fracàs d'un aspirant a formar part de la lògia dels viatgers d'hivern. Nikolay Borchev pertany ja als pocs elegits que ha entrat per la porta gran al grup de membres selectes del certamen. Ens va regalar un cicle extraordinari, encara per madurar en alguns aspectes, però d'una solidesa vocal incontestable. El baríton va comptar amb un company d'excepció, d'aquells rars pianistes que no es conformen a donar suport al lluïment del solista: Wolfram Rieger va tocar el cicle pràcticament de memòria, cantant a plaer amb el passejant, i filant instants de música absolutament corprenedors.

Per què ens agrada tant aquest Winterreise schubertià? No és una pregunta sense importància. Aquest vostre narrador de sons se sorprèn amb aquest estrany culte al cicle (mai no sabem ben bé què és allò que fa passar per universals algunes peces, mentre deixa en l'absolut oblit algunes obres similars). I ens sobta justament pel caràcter tan singular de l'obra. Com ens colpeix, encara avui, la història d'un passejant que filtra el seu amor a la natura, a nosaltres, éssers postmoderns que ja no dialoguem amb els arbres ni amb la neu? Com és que encara ens reconeixem en aquest ésser estrany, ordit per Müller, que s'acomiada d'una amant que prèviament l'ha abandonat? No és tot el cicle, penso ara, un deliri del poeta? Cal que, de fet, existeixi aquesta amant i aquesta dissort per tal que la música aconsegueixi afirmar-se? Misteris de la recepció musical i preguntes obsessives pels intèrprets.

Metafísica d'estar per casa a banda, la historiografia musical presenta aquest grup de lieder com un dels preferits del seu propi autor. Paral·lelament, abordar-lo requereix un esforç titànic, que deixa gairebé muts als temeraris que s'hi acosten. Borchev, és cert, encara no té una concepció ben definida del cicle. Per això opta, sàviament, per jugar la carta teatral de l'amant ofès, i posa especial èmfasi a les repeticions dels versets finals en forte, afirmativament: així en l'inusualment forte conclusiu de l'Einsamkeit al verset "war ich so elend nicht", o a l'enèrgic "Es schrien die Raben vom Dach", cantats amb una potència quasi verista. El baríton se sentia còmode disparant múscul a Die stürmische Morgen, amb una tensió dramàtica i una processó que anava per dintre (Borchev pertany a l'escola russa més estricta: ni un gest de braç per obrir el cant, ni una mínima gesticulació, ni per caçar una gota de suor, i mira que n'hi van caure).

Vàrem assistir al viatge d'un amant que, en definitiva, ja venia emprenyat des del Gute Nacht inicial o fins i tot des del camerino de l'església. Si segueix aquest viatge, podrà aprofundir en passatges que ja té molt ben estudiats: preciós final apianat a Im Dorfe, aprofundint en la semicadència de la veu, sòlida línia al juganer Täuschung amb un bon glissando, sense abusar, entre frases... i bé, tota la teca que els lectors ja coneixen i que ara no cal repassar nota per nota.

Sí que cal ressenyar, amb alegria, l'atenció i el culte amb el que el públic de Vilabertran obsequia els seus intèrprets, encara que estiguin per consagrar. Acostumats al reguitzell d'estossegades a què ens tenen habituats el grolleríssim públic barceloní, entrar en aquest petit temple on l'audiència té la petita delicadesa d'escoltar la música com es fa al primer món és tot un privilegi. Aquest públic, dit sigui de pas, mereix programes de mà amb més qualitat, on no arribem a llegir que Schubert "freqüentà els salons molt espirituals de la ciutat". Molt espirituals? Mani'm? Ah, i també -si no és molèstia- aniria bé passar el corrector pels textos que s'hi presenten. És qüestió d'uns minutets i llueix més.

Per la resta, un autèntic plaer, i ens veiem a la propera consagració.