LPC3

Els Love of Lesbian es presentaven a tot luxe a Sant Cugat acompanyats per l'ONCA en una experiència que intentaven per primera vegada i amb la que es mostraven molt il·lusionats. Si bé és cert que ja no hi ha res de nou en el fet de combinar una orquestra clàssica amb una banda de pop, cada nova oportunitat de veure en acció aquests dos conjunts, a priori antagònics, em desperta la curiositat de saber quin serà el resultat.

En el cas del concert que ens ocupa, la combinació entre banda i orquestra es basava en els arranjaments de Ricky Falkner, productor de grups de l'esfera indie nacional com Standstill, Sidonie o Refree, i Fernando Velázquez, compositor de bandes sonores de pel·lícules com El Orfanato. El resultat: una partitura desigual en la que l'orquestra es mantenia, en la majoria dels casos, com a coixí sonor amb funció d'acompanyament, i que no aconseguia l'equilibri tímbric entre les dues formacions. El problema d'aquest tipus d'híbrids musicals radica en el fet que els arranjadors es veuen forçats a superposar dos conjunts de característiques i funcionaments molt diferents: una orquestra acústica, amb diversos instrumentistes per veu i amb una concepció fonamentalment melòdica, per una banda, i un conjunt electrificat i amb un sentit més rítmic i harmònic, per l'altra. A més a més, aquesta superposició s'ha de fer, per imposicions del guió comercial, mantenint la identitat de cadascun dels conjunts per separat, quan el més convenient seria adaptar cadascuna de les formacions a la interacció amb l'altra, eliminant elements o tractant-los de manera diferent. El resultat d'aquest procés va ser una mescla forçada en la que no es van acabar de fusionar els dos conjunts, i en la que l'orquestra només es va explotar, exceptuant comptades ocasions, com element de color.

Tot i aquesta combinació poc aconseguida, el resultat musical global va ser correcte, sense sobresalts ni entrebancs. Els LOL, tot i començar freds i fins i tot tímids, es van fer ràpidament amb el públic i amb l'orquestra, a la que van dedicar Incendios de nieve, primer moment àlgid de la nit. L'espectacle va anar agafant poc a poc embranzida, i la comunió total es va produir amb Los niños, en la que Santi Balmes es va permetre el luxe de dirigir l'orquestra amb una espasa de llum i fer cantar al públic "Aquellos que han venido invitados al concierto, vaya hijos de puta". Si haguessin sabut que als convidats ens havien reservat l'últim esglaó de l'auditori, on una fila extra de dures cadires de plàstic ens esperava per marcar-nos com a intrusos, encara se n'haguessin burlat més. El concert va mantenir una intensitat mitja durant el seu desenvolupament, encara que cap al final de l'actuació "oficial" va anar decaient, fent-nos plenament conscients de què significa un divendres a la nit. Limusinas, el primer bis, va ser segurament el moment més íntim de tot el concert, i a partir d'aquí els LOL van fer esclatar el públic, posant-lo de peu pel que quedava, mentre enllaçaven Cuestiones, Ascensores i una apoteòsica segona tornada amb Club de fans, la fora de programa però improvisada per aclamació popular Te Hiero Mucho i el remat final de DiosxDios.