LPC3

La sala es comença a omplir a poc a poc. L'escenari és descobert i es pot veure un gran arsenal d'instruments de percussió davant d'una quinzena de cadires i uns quants micròfons. Des de tambors i panderos quadrats de procedències diferents fins a l'aixada o la sartén de payo passant pel triangle o les castanyoles. La gent reconeix alguns instruments; d'altres no els havia vist mai i es comença a demanar com es toquen, si el del seu costat els coneix; també hi ha aquells més informats en el tema que aconsegueixen endevinar-ne el seu origen.

S’apaguen els llums; comença l’espectacle. Sona el ritme d’una pandereta des del darrera de l’escenari. Amb ella, i al ritme de la seva música, apareixen el seu percussionista i catorze músics més que van prenent cadira i agafen un instrument. Diferents percussions es van acoblant a aquella pandereta inicial creant una atmosfera de ritmes que dóna lloc a una melodia amb identitat i de creació pròpia. El públic queda sorprès i es veuen alguns peus que ja es van movent. Només aquells coneixedors d’aquest projecte de percussió es poden imaginar què passarà en aquell concert.

Aleix Tobias, un dels percussionistes, estableix la primera relació amb el públic després d’un parell de temes per a percussió sola. Dóna pas a Eliseo Parra, generalment la veu i el mediador entre l'escenari i el públic. De seguida es crea una ambient distès i un caliu que faria perdonar qualsevol error de l'escenari i que, alhora, permet al públic deixar-se anar. A l'escenari no hi ha jerarquies determinades entre directors i intèrprets o veu i percussió; cada músic coneix el seu paper i el del seu company, com també, tots junts, saben crear un sol instrument i una sola veu.

L'espectacle proposa un viatge imaginari per diferents terres ibèriques al ritme de les percussions i algunes veus. Des de Galícia i Portugal fins a Mallorca passant per una sevillana. Però una parada obligatòria és a Zamora, on Parra explica que després de molts intents va ser incapaç de trobar “l'u del compàs” d'aquelles melodies que tocaven i cantaven les senyores. Encara que aquest “u del compàs” -parant certa atenció- és inconcebible, la màgia dels ritmes i una bona interpretació sincronitzada no donen, en cap moment, la sensació de confusió o de pèrdua; sinó, tot el contrari: les mans del públic ja piquen sobre les cuixes.

Aquest recorregut ibèric combina moments frenètics i d'altres més relaxats amb espais per a la poesia. Però poc a poc, va augmentant la interacció entre el públic i l'escenari. De la mateixa manera que els músics deixen anar, cada cop més, el seu cos al ritme que marca el seu instrument, el públic -potser d'una forma inconscient- va agafant moviments de peu, de cama o de mà. Fins i tot, en alguns moments, sobren les cadires i públic no en té prou en picar de mans i moure la cama: senten enveja d'aquells que mouen tot el cos lliurement dalt de l'escenari.

El viatge acaba, però la més de mitja platea dempeus i la insistència dels aplaudiments produeixen un bis dedicat a aquelles terres amants de la percussió com són les brasileres. El públic es torna a aixecar i la interacció arriba al seu punt més àlgid quan els assistents van poder cantar i ballar el segon i últim bis. Els músics desapareixen darrera l'escenari, però la gent marxa cantant i ballant, de forma inconscient i discreta, però amb el ritme al cos. I és que tal com va dir Parra irònicament, “qui diria que una pandereta podia fer tot això?”