LPC3

A finals dels 90 van sorgir a l’escena catalana una sèrie de grups que, en diversos estils (hardcore, pop, pop psicodèlic) van regenerar l’escena independent catalana, sense cantar en català. Grups com Standstill, Love of Lesbian, Psychoine, Selenitas o Fang, van sorgir en aquesta àmplia escena i, cadascun en el seu estil van anar evolucionant i desenvolupant una carrera que, en el cas de les dues primeres bandes les ha portat a ser la referència del pop independent nacional; en el cas de Selenitas i Fang, tot i la seva innegable qualitat van acabar deixant aquests projectes i començant-ne de nous; i en el cas de Psychoine, els ha convertit en una rara avis de supervivència contra elements com l’auge de l’era digital, perdre algun component, veure’s incapaços de treure un disc en condicions (una cosa no voluntària), no estar basats a Barcelona sinó a Girona, cosa que els fa les coses més difícils en termes de coneixença i seguiment mediàtic… Però tot i així, han continuat tocant per Europa (a arreu d’Espanya, a diverses ciutats de França, a Londres i Manchester, etc…), sense perdre l’humor i sense perdre les ganes de provar coses noves.

En el petit i acollidor Heliogàbal de la ciutat comtal, Psychoine culminaven la seva nova gira espanyola, abans d’anar cap a França per acabar la tanda de concerts de 2007. L’actuació va començar amb el duo “Piedras en los bolsillos” – “Jardín Japonés”, on els gironins estableixen el to de la nit, entre elèctric i psicodélic. Amb l’ajut del guitarrista Paco Jordi (The Pony Boy, Holland Park, Sanjosex, Brazzaville), membre de ple dret del combo des de fa uns anys, la música del quartet guanya en profunditat i solidesa, característiques bàsiques de la seva música.

Van anar caient més temes, la majoria cantats en castellà. “Serpenteando” amb el seu contagiós aire flamenc, proper als millors El Último de la Fila seguida de la part més tranquila amb “En blanco y negro”, de nostálgica factura, “¿Dónde vas así?”, millorant en gran mesura el que van fer al seu dia formacions com Gabinete Caligari (que segons com, no és tan difícil, sense desmerèixer a Psychoine), la seva visió del “Hoy no me puedo levantar” de Mecano (sí, heu llegit bé, no poseu aquesta cara, mola molt), l’obscura i fílmica “Fullmoon rise”, composada durant una estada a Mallorca i marcada per la distorsionada guitarra de Paco Jordi i “¿Quién es?” de clara influència Pixies, però com si aquests alguna vegada haguèssin tocat a 100 per hora. Abans d’aquesta, però, van retrocedir en el temps per a revisar “Vanity” tema que donava nom al seu primer disc, editat l’any 1998. I d’aquest llarga durada, també van recuperar la psicodélica “Bohemia”, entre els Doors mès àrids i els Pink Floyd més extrems.

Menció especial té el fet que van tocar dos temes nous: “Tus películas”, que segueix l’estil obert per “¿Dónde vas así?” i l’agitada “Hubiera sido lo normal” amb un crescendo final electritzant. I el bolo va acabar amb una exèntrica versió del “I wanna be loved by you”, cèlebre cançó popularitzada per la Marilyn Monroe. Això va fer que els concert s’anés a una mica més d’una hora.

L’únic problema d’un concert com aquest va ser que el grup estaba molt restrignit per les dimensions de la sala. El millor d’un concert com aquest va ser tenir-los tan a prop. Hi ha qui diu que els Pyschoine tenen certs punts als darrers Sexy Sadie, però res més lluny de la veritat. Els tocs lisèrgics que introdueixen a la seva música (el sentit de l’humor de temes com “Jardín Japonés”, “Tus películas” o d’alguna de les covers que van fer) disten molts de l’aire seriós i una mica avorrit que destilaven els mallorquins. I, conseqüentment, les influències i la imaginació plasmades a la música de Psychoine són molt diferents a les de l’extingit quartet de ses illes, més properes al rock independent americà i britànic si ens centrem en la seva darrera època.

Si voleu saber i escoltar més de Psychoine, podeu anar a Myspace: www.myspace.com/psychoineesp i www.myspace.com/psychoine