LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Recepta caduca d'Asstrio
Gemma Solés 25-02-2010
L'Auditori, 6 de febrer de 2010
5è Festival Internacional de Percussió de Catalunya
Arecio Smith (teclat), Santi Careta (guitarra) i Santi Serratosa (bateria), integrants del combo Asstrio, són els responsables de la cocció atemporal i a foc lent d'una recepta pop amb grans dosis de jazz, funk i rhythm'n'blues, amb una reducció de samples d'electrònica amb aromes de hammond, condimentades amb hardcore i amb cruixents de groove, i una presentació al més pur estil rock & roll. L'evolució de la recepta va revolucionar el concepte del jazz a la ciutat de Barcelona en el seu moment, fent que aquesta arribés a un públic més ampli i fent evolucionar un estil, que sovint només arribava a paladars exquisits o refinats. Asstrio es convertien en pioners d'un camp inexplorat fins aleshores.
Com quan vas a un restaurant de cuina d'autor, és d'esperar que un grup que innova i es reinventa per cicles, et sorprengui de maneres diferents a cada concert. No és el cas d'Asstrio i això ens va decepcionar, ja que ens havien donat a entendre que la seva dinàmica era l'evolució i l'experimentació.
La recepta tornava a ser la mateixa. El format es repetia, primer plat, segon plat i postres. Em sembla que ja havíem tastat aquestes mescles anteriorment -potser l'última vegada- tot i que el concert que van oferir pel Festival de Percussió es presentava com un show inèdit.
En aquesta ocasió, un segon bateria, Toni Pagès, i un percussionista veneçolà, Joaquín Arteaga, carregaven de ritmes frenètics els compassos marcats pel bateria original, donaven volum i intensitat al so global i potenciaven sobretot la càrrega energètica de la que gaudeix la banda en els seus directes. Però aquesta càrrega rítmica es veia afectada per la mancança de la secció vocal que en altres ocasions havia endolcit la veu càlida de Laia Cagigal, cosa que no semblava importar gaire al públic que, assegut a les butaques de l'Auditori, es movia endut per les ràfegues sonores i incandescents.
És el moment en que el plat fort, la recepta ben elaborada dels nostres escenaris, es pot passar en temps de cocció i això pot deixar al públic amb un regust de boca com el que m'ha quedat a mi, com de recremat. No obstant, sempre que sigui la primera vegada que s'escolten, l'espectador sentirà que els Asstrio són quelcom més que un simple grup de virtuosos que fusiona jazz amb funk i música electrònica. I és que a vegades l'espectador és tan exigent amb l'artista, i ho ha de ser, com qualsevol paladar exquisit que espera mesos per tenir una taula reservada al millor dels restaurants, i al moment de rebre el primer plat, jutja.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
