Recital de Ainhoa Arteta

Ofèlia Roca 31-03-2009

10è Festival del Mil·lenni
Palau de la Música, 31 de març de 2009

Degut al fabulós recital que va oferir Ainhoa Arteta al Palau de la Música Catalana, es fa difícil poder iniciar ordenadament un discurs habitual d’una crònica com acostumo a fer, ja que qualificant el concert de simplement “extraordinari” ja podria acabar la feina havent-t’ho dit tot.

I és que...

...realment va ser un recital extraordinari en tots els sentits. Amb una Ainhoa Arteta dotada d’una entrega brutal que va oferir des de la primera fins la darrera nota que de ben segur encara ressona al Palau i que queda com a constància eterna de la seva fantàstica veu.

Les primeres cançons que va interpretar, juntament amb el pianista Roger Vignoles, les va cantar amb una gran mestria tècnica, vocal i musical. Va deixar absolutament palès que Ainhoa Arteta por fer amb la seva veu tot el que li dóna la gana dotant-la d’innombrables matisos expressius i permetent-se sobradament el luxe de poder jugar amb el seu legatto a voluntat. Els canvis de volum dintre de la mateixa nota eren aplicats d’una manera molt poc usual: la que només aconsegueixen els grans cantants, que són molt pocs, vinguts de totes les èpoques de la lírica.

Va prosseguir el concert amb una obra per a piano sol de Isaac Albeniz “Seghidillas”, que va interpretar Roger Vignoles d’una manera molt fresca, aplicant un so molt cristal·lí al piano i amb una musicalitat molt natural.

Desprès, i conjuntament, varen interpretar les conegudes “Cinco canciones negras” de Xavier Montsalvatge, on Arteta va seguir esplèndida exhibint sense cap mancança la manera de cantar tant càlida, amb una gran comunicació i que constata, una i una altra vegada, no deixar-se cap emoció interioritzada, sinó que és realment generosa alhora de cantar amb aquesta grandíssima entrega que posseeix a sobre de l’escenari.

La segona part va començar amb la preciosa ària d’Enric Granados “La maja y el Ruiseñor” de Goyescas, on Arteta va jugar amb tots els colors i textures diferents que posseeix amb aquesta preciosa i voluminosa veu que domina a la perfecció.

A continuació va cantar les “Cuatro tonadillas” de Granados, amb excel·lent gràcia expressiva i amb una particularitat curiosa: quan canta Ainhoa sempre s’entén a la perfecció tot el text fent-li, gràcies als seus grans recursos, encara més comprensible. El seu secret és que s’involucra tant amb el que canta que l’espectador arriba a interioritzar que tot s’explica a través de la seva persona.

El concert va concloure amb el “Poema en forma de canciones” de Joaquím Turina, que va interpretar d’una manera magistral en tots els sentits. La seva gran presencia escènica, acompanyada pel seu pianista, sempre i en tot moment pendent d’ella, va aportar un gran nivell al concert.

L’èxit va ser de tal dimensió que els dos intèrprets ens van obsequiar amb dos bisos:
“Morgen” de Richard Strauss, i “El cant dels ocells” amb arranjament de Manuel Garcia Morante.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!