LPC3

Enregistrament d'una obra en directe, final de gira de presentació del disc Al marge d'un camí i tret de sortida del Festival de Cançó BarnaSants d'enguany: un "tres per u", que dirien els publicistes, condensat en els directes del Sanjosex del cap de setmana passat a la Luz de Gas.

Si en un principi s'havien programat dos concerts, la ràpida venda i l'exhauriment de les entrades va fer que els organitzadors haguessin de programar-ne un altre per donar més opcions al públic de veure el cantautor bisbalenc en acció. Tres concerts, doncs, amb la clara intenció de deixar-ho tot ben enregistrat per a la posterior edició d'un disc en directe que resumís l'encara breu però consistent trajectòria d'en Carles Sanjosé i el seu projecte amb banda, Sanjosex. El seu primer disc (Viva, 2005) era un recull de peces amb clares influències dylanianes, ple de temes que ja feia anys que estaven escrits a la recerca d'una digna publicació. D'aquesta publicació se'n va encarregar Bankrobber, que va animar al llavors arquitecte a donar un pas endavant i fer públic el grapadet de bones cançons que tenia desades a la motxilla. Des de llavors, un munt de crítiques favorables i un treball en les noves composicions que afirmaran la inquietud artística del personatge, derivant-se cada cop més evidentment cap a noves formes de sonar, introduint elements del flamenc, del blues i de les músiques africanes (no estranya la seva inclusió en el prestigiós Festival Au Desert d'enguany a Tumbuctú, Mali) tot i no perdre mai l'aire folk-pop que el caracteritza.

En aquest sentit, els directes a la Luz de Gas van venir a afirmar el progrés del so de la banda i el ja més que complert repertori que el sustenta. Les senzilles però sòlides línies de baix d'en Miquel Sospedra (Mazoni) i la rauxa del talentós guitarrista de Flix Xarim Aresté (Very Pomelo) van lluir a la nit del divendres, sent però eclipsats per la força d'unes cançons molt ben parides. Llàstima dels nervis de saber que un està sent enregistrat, que van fer que algun tema es volgués repetir i van perdre per moments al Carles Sanjosé, obsessionat en afinar la guitarra a cada estona que tenia. Segurament agrairem aquesta cura especial en sonar bé quan escoltem el disc (el quart de la trajectòria de Sanjosex), però amb la mateixa seguretat també es pot dir que l'espontaneïtat del directe es va ressentir força d'aquesta excessiva preocupació pel so.

Pel que fa al repertori, un consistent repàs en viu de l'obra enllaunada en els tres discos d'estudi que fins ara té, que van fer palès el talent en la composició d'aquest arquitecte/cantautor de la Bisbal de l'Empordà. Va obrir amb Espai Llunyà, una cançó que inclou el leitmotiv principal de la poètica d'en Sanjosex: la fugida dels dolors contemporanis que tots patim cap a diferents oasis de clarividència, en aquest cas amb un final musical digne d'alguna banda de post-hardcore dels últims noranta. Cançons dels primers discos barrejades amb les de l'últim van mostrar la seva coherència compositiva tot i la recerca constant de renovació (Quatre pensaments abans de Córrer, per exemple). A mig concert, dues peces encavalcades (Les mitgeres al descobert i Baix Ter Montgrí) com a clar homenatge a les terres que l'han vist créixer, i un sublim Futur Incert, un altre dels temes que resumeix molt bé les seves grandeses i misèries, una gran composició que va ser escoltada en un silenci gairebé sepulcral només interromput per aplaudiments d'agraïment del públic. Una mica després, el punt àlgid de la nit: Temps o rellotge, Animal salvatge i Són instints, una rere l'altre, fent créixer l'expectació sobretot en l'última, arrumbada cap al final amb cites al Volando voy del Kiko Veneno, al Borriquito del Peret i al Patxanga dels Antònia Font. Encara més tard van arribar Diumenge, Mixolídia blues o un poema d'en Martí i Pol, entre d'altres, per a cloure amb una emocionant versió de la tradicional Muntanyes del Canigó.

El primer bis, però, el va dedicar a un dels seus mestres, el Sr. Bob Dylan. En Carles Sanjosé tot sol a l'escenari executant uns acords que podrien haver format part de qualsevol dels primers discos del cantautor americà. Era l'homenatge que li havia fet a Al marge d'un camí, on li dóna les gràcies per haver-se posat a escriure algun dia: "t'agraeixo aquests acords, tan copiats i tan bonics, t'agraeixo les cançons que m'han arribat a dins". Salvant les evidents distàncies, i a risc de sonar un pic empallegós, agrair també des d'aquí al Sanjosex el recull en directe de totes aquestes cançons que, amb acords copiats o no, semblen destinades a arribar ben endins per poc que un es deixi seduir.