LPC3

Potser perquè més que mai el país de la Teranga gaudeix d'una escena reggae; potser perquè el reggae a escala mundial té un gran públic que pot estar obert a les variants africanes que Alpha Blondy o Tiken Jah Fakoly tenen gairebé monopolitzades; potser perquè als 60' van sorgir moviments Panafricanistes molt forts tant al Carib com a països com Senegal que han deixat l'empremta en l'ideari social d'aquests pobles i en la seva música, apropant-los entre sí; potser perquè a banda i banda de l'Atlàntic pateixen dels mateixos mals; potser perquè el músic més important de l'Àfrica de l'Oest ha vist el filó perfecte per tal de vendre més enllà del seu públic habitual... Però el dakaroise està realitzant la seva actual gira mundial presentant un nou disc -homenatge al reggae i sobretot al reggae de Bob Marley-, amb el suggerent nom de Dakar-Kingston, i això ens va permetre assistir a un dels seus concerts, després d'un any escàs del seu l'últim esdeveniment a Barcelona.

Ja ho deia Peter Tosh a africans, "no importa d'on provinguis, mentre siguis negre, ets africà". Aquest fort anhel de reivindicar l'origen africà de tota producció artística o cultural afrodescendent segurament ve donada pel continu menyspreu al que ha estat sotmès el continent durant segles, on l'espoliació de riqueses, de població i el sotmetiment a l'esclavatge van motivar a l'idea occidental de que "els pobres negrets", fossin d'on fossin,  eren in-capaços; i fins i tot avui en dia perdura aquesta idea. No és d'estranyar que a la dècada dels 60' sorgissin moviments relatius a les independències que reivindiquessin el valor dels africans i d'allò africà per sobre de tot. Moviments com el de la Negritude, del qual formà part el primer president de Senegal, entre d'altres. Youssou N'Dour és hereu d'aquesta tradició nacional, d'idees afins al Panafricanisme que es veuen reflectides en les lletres de moltes cançons de reggae. Aquest és un dels motius que li han fet recopilar alguns temes propis per a revisar-los en clau jamaicana, i fins i tot composar alguns reggaes originals, però d'aquí a dir que el reggae és africà, com ha insinuat en algunes entrevistes que corren per la xarxa, hi ha un abisme que no podem tolerar. Sí, afro i afrodescendents estan emparentats però no són el mateix i tampoc sonen igual.  

Em podria haver estalviat tanta elucubració si tot lector fos coneixedor de la realitat africana, de la música jamaicana - perquè el reggae és un estil jamaicà, per més que els jamaicans provinguin històricament d'Àfrica (ens plantejaríem que la sardana fos grega?)- i a sobre hagués assistit al concert que Youss (com és anomenat pels senegalesos), els seus quinze músics i els seus dos ballarins ens van oferir al Festival de Cap Roig. Potser estic subestimant el bon lector d'aquesta crítica, però crec que val la pena insistir en els conceptes esmentats per entendre els motius del meu desencís cap a aquest nou treball que el de Dakar està presentant.

La primera part del concert estaria marcada pel reggae, anunciava el percussionista i animador Babacar Faye, mentre que la segona part de l'actuació estaria caracteritzada per l'mbalax, l'estil més purament senegalès. Però el reggae, el reggae de veritat, no va fer acte de presència en tota la nit al bell enclavatge de Calella de Palafrugell. Dels 15 músics, només el bateria tocava dignament el reggae i el que era presentat com a teclista dels Wailers, Tyrone Downye - (els verdaders Wailers van morir quan Peter Tosh va deixar la banda, Carlton Barrett va ser assassinat i sobretot quan va morir Bob Marley, sent-ne el teclista original Earl Lindo i no pas Downye, que s'incorporà més tard) - quedava un xic amagat amb el so de dos teclistes més que toquen a l'africana amb tocs de calypso. Les tres guitarres tampoc tocaven bé l'estil i moltíssim menys el baixista. És clar que no pot sonar una banda de reggae sense un baix d'acord, per això el disc està gravat amb un baixista jamaicà i per això al disc hi ha un sentiment que no trobarem al directe, només mentre toquen reggae. Per altra banda, els tres percussionistes es surten al disc, es surten en directe i es surten toquin l'estil que toquin, però de nou, l'mbalax i el nyabinghi per més cosins germans que siguin, són fruit d'un joc genètic diferent.

Els tòpics sobre Àfrica no m'agraden, però els tòpics en la música tampoc: cal fer més versions del Redeption Song? No sisplau!

Malgrat la meva crítica fulminant sobre l'ambaixador de la música africana tocant reggae i sobre la meva desconfiança de per què es dedica a fer un disc de reggae un personatge que es brinda al folk africà- i essent conscient de que ja havia passat abans que l'artista arrisqués amb un projecte fora del comú, com va passar amb el seu disc Egypt o amb temes tan comercials, tous i pop com els duets amb Neneh Cherry o amb Peter Gabriel, que per cert van ser el que el van dur a la fama internacional- la Súper Étoile de Dakar va sonar compacte, l'espectacle va ser completament eficient i poderós, estrident fins i tot per aquells no gaire acostumats a la música africana en estat pur. L'mbalx va transportar-nos a tots de nou cap a la península de Cap Verd i temes com Birima (amb el protagonisme cedit al guitarrista Mamadou "Jimmy" Mbaye - Jimmy per en Hendrix, com recalcava N'Dour-), New Africa -amb la veu a pèl i el pèl de punta amb la sonoritat del timbre més característic de tota l'Àfrica de l'Oest- Medina, Less, Lima Wessu, Salagne Salange... no només em van fer feliç i em van fer recordar com aquest griot contemporani ha arribat on és a dia d'avui, sinó que van fer feliç i van fer embogir a una gran quantitat de senegalesos, i amants dels sons que emanen d'aquest país, que ballaven pels laterals de l'entarimat i que intentaven pujar a l'escenari a fer les exhibicions assídues que es solen fer a les festes africanes. I és que un concert africà és això, una festa. Cosa que els membres de la seguretat del Festival no van entendre en cap moment.

Anècdota de la nit: N'Dour i Faye felicitant al públic per haver guanyat el mundial de futbol; el públic responent amb un tímid aplaudiment discordant. Algú li podria haver dit que a Catalunya això de la selecció espanyola no es duia amb gaire eufòria abans de que N'Dour aparegués amb la samarreta de la selecció espanyola per a acomiadar-se després dels bisos; el públic es desinflava i assumia amb decòrum que després de gairebé dues hores, el concert s'havia acabat.