LPC3

Què cal esperar d'una banda de tribut? Segurament, que ens posi en contacte amb la banda a qui rendeix homenatge. Com es fa això? Segurament, de moltes maneres, més o menys efectives segons les expectatives del públic i l'eficàcia de la banda. Així doncs, l'efectivitat d'una banda de tribut vindrà marcada, en gran mesura, per la subjectivitat del públic. Obvietat al canto. Apropem-nos a la manera de fer de Momo, banda tribut a Queen.

Primer de tot, reafirmar que en els concerts tipus "sala nocturna" no patiu si aneu justets de temps respecte a l'hora d'inici oficial. La cosa començarà mínim mitja hora més tard. En aquest cas vam arribar a l'hora de retard, sense més incidències que música rock per anar fent boca, cervesa a 5 euros per fer-la baixar i la constatació que el guitarrista tocaria amb una rèplica de la mítica Red Special de Brian May. Primera fiblada d'emoció. Sí, ho confeso. Queen no és només una de les meves bandes preferides, sinó que és el meu principal referent adolescent pel que respecta a música rock. Un dia us ho explico amb més calma.

Amb calma comença Momo el concert. Amb calma i donant la cara. Si un element és visible en la música de Queen, aquest és la figura de Freddie Mercury, vocalista i ànima indiscutible en la vessant espectacle de la banda anglesa. Veu potent i de registre ampli, empatia brutal amb el públic i energia desbordant. Momo, líder de la banda que porta el seu mateix nom, ho sap i no s'amaga, seria inútil. Així, agafa d'entrada el toro per les banyes i inicia el concert amb dues balades a piano i veu (You take my breath away i My melancholy blues). Acte seguit, la presentació de la banda a l'escenari i l'arrencada oficial del concert tal i com Queen ho feia en la seva última gira, empalmant One Vision i Tie you mother down, en una descàrrega d'energia que no acaba de quallar. Un dels elements més destacables de Queen en concert era la capacitat que tenia per a mantenir la intensitat dels seus temes d'estudi sobre un escenari. En aquest sentit, era fonamental la profunditat de so del baixista John Deacon, que havia d'aguantar harmònicament la banda quan May es dedicava als seus solos. Momo no aconsegueix el mateix efecte en aquests dos temes, encara que posteriorment solucionaran aquest problema de manera intel·ligent reforçant la sonoritat global amb el piano. Després d'aquesta arrencada fulgurant, accentuada per l'excessiu volum al que està equalitzada la banda, Momo comença el seu joc particular amb el públic, a l'estil que Mercury acostumava, fent-nos cantar amb piruetes vocals impossibles. La veu de Momo és potent i compta amb un registre suficient per a abordar l'exigent llegat de Mercury.

El concert avança a través d'alguns dels clàssics de Queen (són tants), entre els que trobem Under pressure, Killer Queen, Somebody to love i Don't stop me now. Poc a poc es va perfilant la relació de la banda, a través del seu front man, i el públic, que esdevé propera, amb molta energia llençada de l'escenari cap a la sala i amb esplèndids moments de comunió, com és el cas de I want to break free, on el públic es canta pràcticament mitja cançó davant la feliç mirada de Momo. Molt Queen.

La màgia del moment, que comença a assolir un bon nivell per als fans de Queen que omplim la sala, queda trencada de sobte per la intrusió d'un tema propi de la banda anomenat Constante contradicción. Potser el títol del tema està escollit a consciència, perquè la contradicció que generen a la sala és palpable. Pocs dels que assistim al concert hem vingut a veure res més que a Queen. El joc estava clar des de l'inici del concert i, fins i tot, molt abans, quan vam decidir anar-hi. Però de cop Momo trenca la fantasia en la que ens hem submergit de manera autoinduïda i ens mostra que estem vivint una mentida, recreada en gran mesura per les nostres ganes de viure-la i, pensàvem, les seves ganes de crear-la. Aquest no era el pacte.

Per sort, Momo torna ràpidament als clàssics de Queen, que ja no abandonarà més, i ens podem tornar a submergir en la nostra petita fantasia. Amb Somebody to love es fa patent una altra de les carències importants de la banda respecte la sonoritat de Queen: el poc treball de coros. La riquesa vocal és un dels elements claus de la sonoritat de Queen, assolida en concert amb la inclusió de la particular veu del bateria Roger Taylor. En Momo aquests coros estan poc cuidats, i sovint queden amagats darrera de la potència general del conjunt.

Un solo de guitarra, construït sobre fragments de solos de Bryan May i amb un ús constant del delay (efecte d'eco que permet al guitarrista anar superposant plans de so i tocar sobre sí mateix), marca l'inici de la segona part, en la que un Momo recaracteritzat explota corporalment per a evocar la part més física i teatral de Freddy Mercury. Contonejos, apropaments intimidants als altres músics, genolls a terra i provocació al públic al més pur estil Mercury, però alhora amb un estil particular. Hammer to fall, Crazy little thing called love, Another one bites the dust, i així anar desgranant hit a hit i amb molta solvència, tant pel que fa als arreglos musicals com a l'execució, la impressionant discografia d'èxits d'una de les bandes més importants de la música pop. Quan arribem a We are the champions tots ens sentim a prop del final. Tocaran Bohemian Rhaposody? És un tema indispensable de Queen, però tan difícil de tocar en directe... Momo acaba el concert com l'havia començat, donant la cara i encarant Bohemian Rhapsody, ajudats per tots nosaltres com a coristes en la part central, mentre ens miren des de l'escenari amb un somriure als llavis per la comunió novament creada i en agraïment per completar els llocs on saben que no arriben. Molt Queen.