LPC3

La casa Audenis cedeix l'espai de tant en tant per a realitzar concerts d'entrada gratuïta i sense retribució per l'artista. L'ocasió és, per tant, adequada per a artistes que vulguin assolir una experiència davant del públic, tant difícil d'aconseguir en el circuit professional. El 26 de gener li tocava el torn a Elena Costa Palacín, soprano nascuda l'any 1985 i alumna de Jorge Sirena. L'acompanyava Josep Buforn, prou conegut en el terreny del pianista acompanyant.  Més que un recital el que s'oferia era un petit tast de cinc peces, més que suficient per conèixer les condicions de la soprano, particularment si tenim present el caràcter, gens modest, de la selecció musical. El programa es dividia en tres parts (sense pauses, naturalment): una de lied, una altra d'oratori i finalment l'òpera. La secció de lied va obrir la sessió i constava d'una cançó de Schubert (An die Musik) i una altra de Wolff sobre text de Goethe (Anakreons Grab). Com és propi dels primers compassos de l'actuació d'una artista jove, els nervis es van fer notar en la forma d'una certa inseguretat del suport de l'aire i un punt de desconcentració a les pauses. Aquestes debilitats són decisives en una música en la que la intensitat expressiva prima per sobre de qualsevol atletisme vocal. La secció d'oratori va constar d'una sola ària, la famosa Blute nur, du liebes Herz de la Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach. Aquesta peça es va mantenir en la tònica descrita, amb la particularitat del tempo lleuger (a la moderna) establert per Josep Buforn.

Per a la secció d'òpera, Elena Costa es va "liar" la manta al cap amb dues peces de virtuosisme, en una aposta de risc: Caro nome de Rigoletto i Come scoglio de Così fan tutte. Aquesta secció va reforçar els dubtes indicats a l'inici sobre la tècnica respiratòria i l'insuficient suport de l'aire. Significativament en els moments en què és imprescindible aconseguir aquest suport si no es vol emmudir (és a dir, al registre agut) aquesta limitació es feia menys explícita i això ens permetia gaudir de sonoritats molt més riques, que una millora en la tècnica respiratòria podria estendre al conjunt de la tessitura. Però això no va ser prou per difuminar la distància entre les condicions vocals actuals d'Elena Costa i la magnitud dels reptes plantejats. A més de les limitacions descrites a Caro nome es va trobar a faltar una dicció més acurada i una articulació del text més clara. La peça, però, s'ajusta a les potencialitats de la soprano. No es donava el cas amb Come scoglio, que exigeix unes condicions de dramàtica de coloratura que posaven en evidència la insuficiència de la zona greu i central d'Elena Costa per a una peça d'aquestes característiques. Però aquestes són coses que el temps, el treball tècnic i la maduració de la veu poden superar. La inexpressivitat del recitatiu ("Temerari!...") es pot i s'hauria de resoldre des d'ara.