LPC3

Òpera en un pròleg i tres actes. Llibret de Francesco Maria Piave (amb modificacions de Giuseppe Montanelli), revisat el 1881 per Arrigo Boito, basat en l’obra dramàtica d’Antonio García Gutiérrez. Música de Giuseppe Verdi


Simon Boccanegra: Anthony Michaels-Moore / Alberto Gazale
Amelia Grimaldi: Krassimira Stoyanova / Barbara Haveman
Jacopo Fiesco: Giacomo Prestia / Stefano Palatchi
Gabriele Adoro: Neil Shicoff / Aquiles Machado
Paolo Albiani: Marco Vratogna / Carlos Bergasa
Pietro: Pavel Kudinov
Capità de ballesters: Jorge de León
Serventa d’Amelia: Claudia Schneider

Direcció musical: Paolo Carignani

Direcció d’escena: José Luis Gómez
Escenografia i projeccions: Carl Fillion
Vestuari: Alejandro Andújar
Il·luminació: Albert Faura
Moviment escènic: Ferran Carvajal

Nova coproducció: Gran Teatre del Liceu / Grand Théâtre de Genève

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Intermezzo Programaciones Musicales

Director del Cor: José Luis Basso


Simon Boccanegra s’estrenà a la Fenice de Venècia el 12 de març de 1856, sense gaire èxit. El músic i crític italià Abramo Basevi (1818-1885), contemporani de Verdi, n’explicà les causes en el seu “Studio sulle opere di Giuseppe Verdi” (Florència, 1859).

És curiós que Basevi considerés que aquest primer Simon Boccanegra s’allunyava massa del bel canto i s’orientava, per influència wagneriana, a la manera germànica de compondre. Més de vint anys després, amb l’ajuda d’Arrigo Boito, personatge decisiu en les obres de vellesa del compositor, Verdi féu una segona versió que ha esdevingut com la definitiva, estrenada amb un gran èxit a La Scala de Milà el 24 de març de 1881.

José Luis Gómez, director del Teatro de la Abadía de Madrid i prestigiós actor i director d’escena, es presenta al Liceu amb l’estrena d’una versió de Simon Boccanegra coproduïda pel Gran Teatre del Liceu i el Grand Théâtre de Genève.

De l’obra de Verdi, segons la versió definitiva de 1881, José Luis Gómez n’ha subratllat l’essencial: el valor polític del personatge de Boccanegra construït com a icona de l’exercici democràtic, tolerant i republicà d’un poder que li ha estat confiat per voluntat popular. Per subratllar-ho, Verdi –i Arrigo Boito, que col·laborà amb Verdi en aquesta versió definitiva –introdueix la gran escena de la Sala del Consiglio en què Bocanegra canta l’ària “Plebe!, Patrici! Popolo” que posa la pau interior i la pau internacional com a bé suprem de la República. José Luis Gómez ha volgut subratllar en la seva dramatúrgia el caràcter central i vertebrador que té aquesta escena en el conjunt de l’òpera.

L’escenografia de Carl Fillion, d’altra banda, opta per una posada en escena sòbria i neta, distanciada de qualsevol referent historicista -o de qualsevol actualització- que pogués distorsionar el valor universal -no només històric, no només local- del sentit de l’obra. Però Fillion fa més: la seva elegant escenografia té alguna cosa d’orgànic perquè es transforma constantment per donar pas a la successió d’escenes que caracteritza l’obra i aconsegueix, així, integrar el que en l’original sembla, sovint, merament juxtaposat. El vestuari d’Alejandro Andújar, encara, molt estilitzat, vol evocar el de l’època de la Revolució Francesa que, per a Boito i per a Verdi, havia de ser necessàriament el referent republicà més valuós. Amb tots aquests recursos, José Luis Gómez ordena i depura els materials de l’òpera per aconseguir que les emocions i les veus siguin el centre de la nostra atenció i el canal que ens transmeti el missatge de tolerància i de pau de Simon Boccanegra.

Dit tot això haig de dir que la posada en escena de José Luis Gómez és del tot interessant. La seva creació és molt respectuosa amb la historia de l’obra arribant, de totes totes, a la sociologia més profunda de Simon Boccanegra. Aconsegueix que la mirada s’acomodi com a Home i com a Dux, cosa que provoca que no arribi mai a ser un tractament amb moviments afegits, sinó els justos per no destorbar les escenes i l’essència del que està passant en tot moment.

Els moviments de la gran massa coral arriben a ser molt fluïts, efectius i adients en tot moment. Aquest fet aconsegueix que s’entengui a la perfecció el llenguatge al que s’exposa el cor en la seva funció expressiva.

Sobre el decorat, també molt encertat, cal dir que s’enceta en una estructura vidriosa i minimalista per on passen projeccions molt encertades. Té la convicció i el poder de canviar tot l’ambient utilitzant clars obscurs i llums contrastades. En l’últim acte, acompanyant la reflexió de Boccanegra, les projeccions evoquen el seu turmentat cap amb una espècie de turbulència espessa movible que es projecta al vidre i que defineix a la perfecció el que està passant pel seu cap. Aquesta estructura es va movent segons el que convé i fa que es doni molta perspectiva al decorat.

La proposta de vestuari és del tot interessantíssima ja que passa per totes les èpoques barrejades entre si i d’una manera molt natural i sense fissures. El seu efecte és realment genial aconseguint encertar els seus colors i textures diferents combinades en les robes utilitzades.


Primer repartiment:

Anthony Michaels-Moore va fer un Simon Boccanegra amb una psicologia més humana que autoritària. Va cantar amb una veu sempre present i de bona emissió i amb una total entrega al seu personatge.

L’Amelia Grimaldi de Krassimira Stoyanova va ser cantada farcida de dolçor, amb la veu tant preciosa que posseeix aquesta excel·lent cantant que combina una tècnica impecable amb el control absolut de la seva emissió. En tot moment, i amb molt bona interpretació, el seu personatge convenç tant actoralment com musicalment.

El Jacopo Fiesco de Giacomo Prestia va estar cantat amb una veu en tot moment ben emesa i amb uns greus amb molt de cos i amb molt bon domini escènic.

Neil Shicoff va fer un Gabriele Adorno molt apassionat, ja que és una de les característiques d’aquest cantant: l’apassionament romàntic que sempre inunda les seves interpretacions. Va cantar en tot moment amb una veu molt segura i molt ben resolta en tots els seus passatges.

El Paolo Albani de Marco Vratogna va estar cantat amb autoritat, força, amb una excel·lent interpretació del seu personatge i amb una veu que el va acompanyar en tot moment.

El Pietro de Pavel Kudinov, el capità de Jorge de León i la serventa de Claudia Schneider varen estar interpretats amb un alt nivell.


Segon repartiment:

El Simon Boccanegra d’Alberto Gazale va ser primerament autoritari, amb caràcter i amb una bona dosis d’humanitat. Tot estar cantat amb una veu del tot homogènia i equilibrada, en tot moment en la seva emissió va aconseguir un alt grau de transformació cap el seu personatge.

El Fiesco d’Stefano Palatchi va ser del tot expressiu i amb una gran entrega per part del cantant alhora que el va aconseguir cantar en tot moment amb una veu molt present durant tota la representació.

L’Amelia de Barbara Haveman va aconseguir ser ideal en tot moment. Va cantar amb una estupenda veu demostrant un gran volum, una gran expressivitat i comunicació a un gran nivell d’interpretació escènica i musicalitat verdiana. Esperem que no sigui la última vegada que podem gaudir de la interpretació d’aquesta excel·lent soprano.

El Gabriele Adorno d’Aquiles Machado va ser del tot deliciós. Cantat amb aquesta veu tant ermosa que posseeix aquest cantant, amb una tècnica molt segura en tots els seus registres i amb un absoluta entrega personal al seu personatge va aconseguir dotant-lo d’una gran expressivitat i comunicació.

El Paolo de Carlos Bergasa va estar cantat amb una excel·lent projecció. Sempre la justa sense sobrepassar-se i amb tota la expressivitat necessària pel seu personatge.

Paolo Carignani va fer una direcció musical d’alt nivell amb una gran força musical, amb un control absolut dels músics, tant de l’orquestra com del cor, que va fer que ambdós sonessin compactament i amb un volum contundent alhora que amb molta elegància, i que va nodrir a la partitura d’una gran musicalitat amb les seves dinàmiques contrastants i amb molts frasejos musicals. Espero, molt sincerament, que puguem tornar a gaudir al Liceu de la seva presencia en properes temporades.