LPC3

L'extitular de l'OBC Ernest Martínez Izquierdo tornava a retrobar-se amb una orquestra plena de fidels amics i enemics declarats, que encara li giren la cara. Sigui com sigui, el director barceloní fa sonar molt bé el nostre instrument, i cal felicitar-se pel seu retorn.

Martínez Izquierdo va demostrar significativament la seva qualitat, programant aquesta meravella de la providència anomenada The Unanswered Question del nord-americà Charles Ives. Escrita el 1906, i amb poc més de sis minuts de durada, el miracle sonor s'estructura en un fons de cordes legatissimo, quasi inaudible; l'interrompen breus respostes del vent fusta i la trompeta (sensacional, com sempre i ja no cal ni dir-ho, Mireia Farrés). Quina música més preciosa, i perdonin l'emoció! Grandíssima idea d'Ives, que fotografia com ningú la sensació de vertigen que experimentem en afrontar les preguntes invisibles de l'existència, examinada filosòficament (m'odio, quan escric aquestes coses...). Recordem que Leonard Bernstein va titular algunes de les seves lliçons de música a Harvard així mateix, The Unanswered Question, referint-se a la incògnita de l'innatisme del llenguatge musical. Les poden consultar a l'amic Youtube. Poca conya.

Felicitem sense embuts el nostre Joan Guinjoan per la seva Tercera Simfonia, dedicada no pas al al baró Van Swieten o al monarca de torn, sinó al Sincrotó Alba de Cerdanyola del Vallès! Imaginin què diran de nosaltres els futurs hereus del temps, quan vegin que dedicàvem obres musicals a éssers robòtics sense ànima (diria jo que no en tenen, vaja...). Guinjoan, que ja havia tocat el cientifisme a la meravellosa Verbum, ens torna a enlluernar amb un concert per a orquestra en el que podem entreveure nombroses melodies d'inspiració popular. Música programàtica postmoderna, podríem dir, que ja no descriu herois ni muntanyes difícils d'escalar, sinó que metaforitza els electrons amb sons aleatoris i injectors de partícules amb còmics glissandi. Com deia fa pocs dies a la premsa, Guinjoan continua treballant amb la consciència d'haver fet la música que li ha donat la gana. Nosaltres ho celebrem.

Així ho va fer Rakhmàninov, als seus arxi-interpretats concerts de piano. Tornar a sentir el segon ens porta de nou (atenció; ara venen algunes frases tremendament cursis que, si volen, poden obviar) a les imatges del bon Trevor Howard lligant-se a la pobrissona Celia Johnson durant la inigualable pel·lícula de David Lean Brief Encounter (Recorden?; "Tell me, honestly, please tell me honestly if what I believe it's true, that it's the same with you", etc...). Ai, joventut perduda... En fi, al gra. Luganski és un pianista de categoria indiscutible. Ni una errada o defalliment, en un concert per desballestar els dits més carnosos. Llàstima que Martínez Izquierdo no seguís al solista en el seu temperament, i en tapés les intervencions més lluïdes amb un acompanyament maldestre i poc coordinat.

Les ovacions a l'intèrpret, no cal ni dir-ho, absolutament merescudes. Que torni aviat.