LPC3

El recital de Rolando Villazón al Liceu el 3 d'abril fou una autèntica apoteosi. Públic dempeus i llarguíssimes ovacions fins i tot quan els músics de l'orquestra havien abandonat l'escenari i era ja impossible forçar un quart bis. I cal dir que, a diferència del que s'esdevé en altres ocasions, l'eufòria estava plenament justificada. El tipus de comunicació que Villazón estableix amb el públic és d'una gran intensitat tant en l'aspecte vocal com en l'escènic. Tot i tractar-se d'un recital, la gesticulació i l'actitud corporal són d'un histrionisme complet. Histrionisme que és perfectament coherent amb l'aproximació interpretativa que Villazón escull per a cada obra i cada autor. El Mozart de la primera part (Il re pastore, Don Giovanni i les àries de concert Va, dal furor portata i Misero! O sogno... Aura, che intorno spiri) fou com a mínim romàntic, les peces belcantistes (Il duca d'Alba i Luisa Miller) van rebre un enfocament verista i en les peces veristes pròpiament dites (les dues àries d'Adriana Lecouvreur) Villazón va aconseguir fer passar per sobri tot un Mario del Monaco. D'altra banda una certa tendència al rubato permanent encaixa poc amb l'estètica no només de Mozart sinó també de Donizetti i fins i tot de Verdi. I malgrat tot Villazón ens va transportar a l'era dels grans tenors llatins. Pels qui no hem vist en públic un Bergonzi i encara menys un Pertile o un Caruso, l'experiència de veure Villazón en directe ens aporta alguna cosa essencialment diferent de la que hem pogut viure amb Juan Diego Flórez o anys enrere amb Alfredo Kraus. Més elegants i més ajustats estilísticament, però lluny de la comunicació apassionada del tenor mexicà. Tot això no vol dir que Villazón no tingui una tècnica excel·lent en el millor sentit del terme, és a dir, com alguna cosa més que la simple correcció, com un mitjà per a la comunicació artística. Domina el legato, el suport de l'aire i les mitges veus a un nivell extraordinari i en aquest darrer aspecte va oferir moments inoblidables, molt especialment a la segona estrofa de Quando le sere al placido (Luisa Miller). Els aguts no són espectaculars però són segurs i ben coberts, i probablement en podria treure més partit (i assegurar-ne el futur) si no insistís en el manierisme -artísticament qüestionable i foniàtricament perillós- d'obrir exageradament determinades notes centrals. Fins i tot la coloratura exhibida amb Mozart a la primera part fou més que notable, fet sorprenent tractant-se d'un tenor no especialitzat en Rossini ni en bel canto anterior (tot i que n'hagi cantat). Totes aquestes virtuts són exhibides amb una entrega sense límits que construeix moments d'una intensitat dramàtica lamentablement infreqüent als teatres d'òpera, com per exemple l'emocionant interpretació de l'ària d'Il duca d'Alba a l'inici de la segona part. Que a tot això s'afegeixin unes indiscutibles qualitats de showman particularment manifestes a la fase dels bisos (Una furtiva lacrima, La del soto del parral i Rosor) és una cosa que li permet guanyar-se el públic i obtenir una popularitat impròpia d'un cantant d'òpera. Però cal destacar per sobre de tot que, malgrat que probablement Villazón estigui sempre fora d'estil o als marges de l'heterodòxia no hi va haver una sola peça que no fos un esdeveniment, incloses les àries de Mozart. Si cal buscar alguna excepció aquesta seria Una furtiva lacrima, interpretada en una clau equivocada, epidèrmica, contrària a la poètica de la peça i al seu caràcter càndid i reflexiu.

Per tot plegat assistir a un recital de Rolando Villazón és una experiència emocionant i inoblidable. És una llàstima que l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu no hagi creat en cap moment un context instrumental a l'alçada del tenor. I no es pot fer recaure la responsabilitat en el mestre Voronkov, que es va veure obligat a substituir d'urgència Michael Hofstetter, indisposat. És una experiència freqüent al Liceu que s'ofereixen posades en escena i repartiments de primera qualitat (cosa que passa de tant en tant) i l'orquestra ens retorna a la crua realitat de que no estem a Nova York ni a Milà.

Fotografia d'Antoni Bofill