LPC3

La revista musical barcelonina Rockdelux va organitzar, juntament amb la discogràfica Houston Party, la segona edició del Rockdelux Music Weekend (un festival itinerant de música independent) a la sala Apolo. Divendres el cartell l’encapçalaven Nacho Vegas i Cristina Rosenvinge, acompanyats per l’etern Sisa i, una de les sensacions del 2007, el cantautor nord-americà Elvis Perkins. Dissabte, amb una més que discreta entrada, les tres propostes eren forànies: Eef Barzelay (líder dels enyorats Clem Snide), Kurt Wagner (cap visible de Lambchop) i els incombustibles The Wedding Present.

Eef Barzelay, membre dels imprescindibles Clem Snide, ens venia a presentar el seu segon disc en solitari que porta el seu mateix nom. A diferència del seu primer projecte personal del 2006, l’acústic “Bitter Honey”, es tracta d’un treball elèctric, potent. Dissabte vam poder escoltar l’Eef acompanyat per la seva banda tocant perles d’aquest darrer CD com “Numenorology”, “Apocalyptic friend”, “Could be worse” o “Lose big”. En totes elles, aquest israelí resident a Nashville ens mostra la seva particular i irònica visió de la, sovint, miserable i absurda condició humana. També hi va haver temps per retrobar-nos amb algunes de les grans cançons de Clem Snide com “No-one is more happy than you”, l’emblemàtic “Moment in the sun” o el “Ghost fashion”; una combinació de passat i present que, sens dubte, auguren un brillant futur per aquest songwriter amb aspecte de Darren Hayman i veu de Buddy Holly.

Kurt Wagner, l’ànima de Lambchop, va ser el segon convidat de la nit. El de Nashville, tot sol, només acompanyat per la seva guitarra, ens va oferir una actuació sòbria, convincent, potser una mica freda. Assegut sota l’estenedor que va muntar dalt de l’escenari, va voler compartir intimitats amb els que es van apropar per escoltar-lo. L’autor de l’aclamat “Nixon” (2000), el de la gorra perpètua, amb la seva poderosa i personal veu ens va deixar petites joies com la versió final del “Chelsea Hotel” d’en Leonard Cohen.

Tancava la nit The Wedding Present. El grup de David Gedge està de gira commemorant els vint anys (vint anys... com passa el temps!) de la publicació el novembre de 1987 del seu primer CD, el mític “George Best”. Aquest aniversari ha anat acompanyat de l’edició del seu primer directe, “Live 1987” que recull dues actuacions (Leicester 5/5/87 i Múnich 22/11/87) enregistrades pel seu primer bater¡a Shaun Charman. Aquestes gravacions es podien aconseguir fa vint anys, en format cassette, amb els dos primers números del fanzine “The Invasion of the Wedding Present” que el grup editava.
David Gedge, més en forma que mai, i la seva banda (amb la fidel Terry Castro al baix) ens van interpretar sencer, els dotze temes, i amb la mateixa intensitat de sempre, el primer disc del grup. Vam poder tornar a gaudir de clàssics com l”’Everyone thinks he looks daft”, “A million miles”, “Give my love to Kevin” o l’hipnòtic “My favourite dress”. També va haver temps per escoltar “Blonde” del mític “Sea Monsters” (2001), o “Brassneck” i “Kennedy” els hits del “Bizarro” (1989), el “Yeah, Yeah, Yeah, Yeah, Yeah” del poc valorat “Watusi” (1994) i el “Perfect Blue” del recent “Take Fountain” (2006). Un altra nit màgica amb els Weddoes a Barcelona, amb la contundència, la frescor i l’autenticitat de sempre. Són una garantia en directe.

En definitiva, va ser una bona nit per poder gaudir d’una música artesanal i de gran qualitat. Malauradament, la resposta del públic no va estar a l’alçada. Potser pels preus? (l’abonament pels dos dies costava 39E anticipat i 50E a taquilla). Pot ser que l’amplia oferta musical de la ciutat faci que el personal sigui cada cop més selectiu alhora de triar els concerts? Potser el cartell de dissabte era poc atractiu pel gran públic? (A diferència del dia anterior on els “mediàtics” Nacho Vegas i Cristina Rosenvinge van aconseguir omplir la sala). No ho sé. El cert és que és d’agrair l’aposta dels organitzadors per la bona música que, si bé no atrau les masses, omple de satisfacció a tots aquells que busquem autenticitat i honradesa dalt de l’escenari.