LPC3

Direcció i guió: Sylvester Stallone.
País: Estats Units
Any: 2006.
Duració: 102 minuts.
Gènere: Drama.
Interpretació: Sylvester Stallone (Rocky Balboa), Burt Young (Paulie), Geraldine Hughes (Marie), Milo Ventimiglia (Robert Balboa Jr.), Antonio Tarver (Mason 'The Line' Dixon), James Francis Kelly III (Steps), Tony Burton (Duke).
Producció: Charles Winkler, William Chartoff, David Winkler i Kevin King.
Música: Bill Conti.
Fotografia: Clark Mathis.
Muntatge: Sean Albertson.
Disseny de producció: Franco-Giacomo Carbone.
Vestuari: Gretchen Patch.
Estrena a EEUU: 20 de desembre de 2006.
Estrena a Espanya: 12 de gener de 2007.


Talment com si visquéssim en un bucle espai-temps, tot torna a nosaltres inexorablement. Primer van ser els pantalons de campana, després van aparèixer de nou Los Pecos i ara és el torn de Rocky Balboa. Després de protagonitzar algunes cintes menors (“Spy kids 3”, “D-Tox” o “Get Carter”) i lluny ja del seu fallit intent de fer d’actor solvent a “Copland”, Silvester Stallone recupera el boxejador que sempre li ha donat de menjar (és més, seguint aquest exercici econòmico-revisionista, ara s’ha posat a rodar també el retorn de John Rambo).
“Rocky Balboa” és un producte exclusivament destinat a nostàlgics de la saga. I ben cert és que Stallone, com a productor, guionista, director i intèrpret, no enganya. El propòsit d’aquest últim episodi és el concedir un digne epíleg al seu protagonista (ja que “Rocky V” va ser tot el que vulgueu menys digne…). El fet que ara el boxejador tingui trenta anys més no arriba a ser un inconvenient per a la credibilitat del film. En aquest cas, a l’espectador no li importa gaire la verosimilitud i Stallone ho sap. Quan Rocky es posa el xandall i explota la sintonia de Bill Conti, la resta ja no importa. De fet, és l’últim quart de cinta el veritable motor del film: veure com s’entrena de nou el Poltre Italià, com puja corrents les mítiques escales del Museu d’Art de Filadèlfia i el sempre emocionant i efectista combat de boxa són motiu suficient per justificar els sis euros de l’entrada. Ara bé, els primers tres quarts de pel·lícula són perfectament obviables. “Un boxeador boxea” i sentències d’aquesta magnitud pul·lulen entre uns personatges excessivament plans, tots ells supeditats al protagonisme d’un Rocky carregosament amable i melancòlic que ratlla el tedi.
Malgrat la provada inoperància de Stallone com a narrador cinematogràfic, és innegable que “Rocky Balboa” aconsegueix el seu objectiu: milers i milers de nostàlgics arreu del món hem vibrat un altre cop amb el Poltre Italià i el seu repertori de directes, ganxos i uppercuts varis. Malgrat que, després de tanta cirurgia, el rostre de l’actor sembla un tall rodó de vedella, Stallone conserva una bona forma física i això permet un Rocky granadet, però creïble. A més, no seria just assenyalar amb el dit a Stallone com l’únic “avi” que gosa reprendre un paper de la seva filmografia més llunyana. Harrison Ford - 63 anys - repetirà d’Indiana Jones i aquest estiu podrem tornar a veure a Bruce Willis amb la samarreta imperi tacada de sang a “Jungla de cristal 4”. Qui de moment sembla que no torna és el governador Schwarzenegger, que deu preferir executar a la gent a la vida real…