LPC3

La càlida flama de l’espelma pertany al món atemporal dels somnis. Tremola sense vacil·lar, amb fermesa, amb constant inconstància, i enlluerna els cors de qui l’escolta, atrapat en aquest parany on els pensaments divaguen i es converteixen en quimeres impossibles per un moment fetes realitat. Tot és possible allà on no regeixen les lleis de la natura, si és que la natura és regida per lleis d’alguna mena. Fins i tot és possible d’agafar el temps amb les mans, estrangular-lo amb força i donar-li la forma desitjada, modelar-lo plàsticament, recargolar-lo sobre sí mateix, estirar-lo i comprimir-lo fins a fer-lo desaparèixer. Així, sembla que un so no succeeix un altre, i després un altre i encara un de més, sinó que podríem arribar a percebre tots els sons simultàniament en un mateix instant, de manera que la melodia i l’harmonia fos un tot i el temps fos alhora l’únic que interessa i allò que no existeix. Recrear aquest estat en plena consciència de la vigília és un repte només a l’altura de creadors genials.

Un llençol blanc amaga el piano sota els seus plecs. Sobre una tauleta, el diari, el te, un rellotge. Una catifa. El silenci és total. Un home amb bata i sabatilles d’estar per casa irromp a la sala amb un petit canelobre a la mà. L’espelma dóna vida a la seva somnolenta mirada. Camina trontollant fins a la banqueta del piano i s’hi asseu. No sense esforç, aixeca la tapa i de sobte, amb una energia insospitada, els seus braços ara vigorosos ataquen un breu passatge histèric i desesperat. S’interromp. La impotència es dibuixa a la seva cara. Reprèn la música, més aguda i estrident. S’atura de nou. Desolat, intenta calmar els seus nervis. Agafa el diari i el manoteja ansiós. No vol llegir no vol tocar. Ho prova una vegada més, s’aferra a Ligeti uns compassos encara i cau derrotat, colzes sobre les tecles, un gran cluster de frustració. Vol dormir i no pot.

Un faristol s’il·lumina en un extrem de l’escenari i l’home adverteix aquesta nova presència. Amb pas incert s’hi apropa i pren la partitura que hi descansa. Canta les primeres notes i el seu rostre s’il·lumina. Potser hi ha esperança. De nou davant del piano, solfeja alguns pentagrames fins que en capta l’essència. Com si hagués entrat per fi en el regne dels somnis, tanca la partitura i l’ària de les variacions Goldberg omple la sala amb la seva cadència tranquil·la i el seu caminar oníric. Com si a cada pas ens endinséssim una mica més a les entranyes de l’existència. El temps s’atura, la música ressona a l’aire i ja res més importa. Una per una, les variacions ens aniran transportant pels seus paisatges fantàstics, recreant les visions meravelloses d’un viatge fet de fugues, invencions i danses, a través de veus que canten alhora i de temes que s’intercanvien, trànsfugues, les melodies contrapuntístiques de Bach nascudes de les mans del pianista per fer-les arribar fins a nosaltres. Per acabar, després de les 30 variacions, l’ària conclou amb la pau de la fi d’una odissea. Quan es fa el silenci i el temps torna a posar-se en marxa, el públic esclata i desperta del somni.

Roger Sans és més que un intèrpret i un pianista. És un creador, un artista que no es limita a executar obres musicals, sinó que està decidit a construir el seu propi camí a la recerca de l’expressió d’idees filosòfiques, de sentiments i de plantejaments vitals, sense obsessionar-se per la meta ni perseguir una finalitat concreta, sinó concentrant-se exclusivament en el camí, en el viatge de la seva vida, escoltant les experiències que, dia a dia, el transporten a través de la improvisació i la creació al món dels somnis, il·luminat per la flama d’una espelma.