LPC3

Després del gran concert de Yo La Tengo la nit anterior a l'Apolo, vaig tenir la sensació que qualsevol cosa que escoltés en un breu espai de temps em semblaria d’una altra divisió, així que vaig decidir no anar al primer dia del recentment estrenat germà petit del ja consagrat Primavera Sound, el Primavera Club. De divendres, però, podeu llegir aquí la crònica de la mà de Lluís Domènech. El segon dia era cita obligada per poder veure Jeff Tweedy a l’Auditori possiblement després d'un dels millors concerts de la meva vida: Wilco a la sala Azkena de Vitòria (la que aquí escriu duu pocs mesos vivint a Barcelona). L'intent, que es va quedar en això perquè va començar molt aviat, d'arribar a Grupo Salvaje, va fer que almenys no deixés de veure , per a mi el descobriment del festival. Em recordaven Divine Comedy, encara que sense violins, però igual d'elegants... i amb una veu sublim. El propi recinte de l’Auditori, que té una acústica magnífica, les llums que van anar en tot moment sòbries però molt adequades i l'escenari tan ampli jugaven al seu favor. Això no obstant, el mateix escenari li va quedar gran a Laura Veirs i a la seva guitarra, acompanyada només en alguns moments per una bateria. Aquesta barreja de country pop i aquest to i estètica una miqueta “freak” no van aconseguir que el públic connectés del tot malgrat els seus esforços per fer-nos partícips.

Cat Power i la seva banda van ser els següents a omplir l'escenari d'un Auditori gairebé ple a vessar, encara que res comparat amb el que els presents van poder veure el dia anterior, en el que el poc aforament va ser la nota comuna. Reconec que havia escoltat molt poc a la novaiorquesa i tot just en tenia referències. Va començar fatal, el so horrible i desacompasada, però superats els problemes tècnics inicials he de reconèixer que el concert va deixar al públic més que content amb la seva fusió de rock, soul i folk. Bastant pallassa i diva al mateix temps, amb una gran veu, i sobretot una gran banda, va anar desgranant els temes del seu últim àlbum “The Greatest” en el mateix ordre que apareixen en aquest disc. Després del magnífic sabor de boca i esperant al cantant de Wilco, vam decidir no canviar d'escenari i esperar a la seva sortida perdent-nos a les Pippettes, una de les revelacions de l'any, que per als qui es van animar a veure-les, van estar molt fresques i divertides.

Jeff Tweedy no va fallar, ja que molt pocs s'arriscarien amb un escenari nu, amb només una harmònica i unes quantes guitarres, a defensar les seves noves cançons i a més regalar-nos un recital de Wilco versió acústica. Alternant amb els seus temes nous, va tocar cançons de tots els discos de Wilco a excepció del primer, i fins i tot va demanar que cantéssim amb ell “Jesús, etc”, al que uns quants, jo inclosa, vam accedir de bona gana. A més d'humil i simpàtic, cal reconèixer el mèrit d'un show tan senzill i proper alhora. Fins i tot només per la cançó final sense amplificadors ni micro, davant el respecte d'un públic totalment en silenci que he de reconèixer només he pogut veure a Barcelona, va fer que mereixés la pena ser-hi. No podria comparar-lo amb el que vaig veure de Wilco, va ser totalment diferent, però per descomptat va ser per treure’s el barret.

Després d'un obligat descans, vam canviar d'escenari per oblidar-nos del intimíssim amb bona acústica Auditori i encarar la segona part de la nit en el gens comparable CCIB. Teenage Funclub van fer com Cat Power, però d'això ja n’érem conscients, i es van limitar a repassar una a una les cançons del seu mític disc “Bandwagonesque” . No puc dir que no m'agradessin. El seu pop ja clàssic no dóna lloc a això, però per a mi res a veure amb l'altra vegada que vaig tenir el plaer d'escoltar-los. Aquesta vegada, potser per la falta de sorpreses, em van resultar una mica avorrits i no van complir les meves expectatives. Amb The Rapture, però, em va ocórrer just el contrari, encara que només fos perquè no tenia gaires expectatives. Em van sorprendre en gran mesura, amb el seu post-punk obert i tothom va sortir encantat després d'una bona estona botant i ballant sense parar davant un grup que, després del que vaig veure, ho donen tot en directe. El cansament acumulat van fer que no pogués amb cap descobriment més... així que em vaig dedicar a ballar amb els meus amics, vinguts per a l'ocasió de diferents parts de la geografia, amb <Jennifer Cardini, i a riure una estona amb les projeccions de “Sensación de Vivir” que acompanyaven la sessió. Pel que em van dir, va ser una llàstima que em perdés a ESG... però el temps no donava per més.

Pel que comentava el nostre company Lluís i el que he sabut d’altra gent que va anar els dos dies al festival, hi va haver una millora de divendres a dissabte que ja s'intuïa al cartell amb més reclam de dissabte. Tot i això, possiblement no es van complir les expectatives d'assistència i d'un públic que esperava més d'aquesta segona aposta... Potser és massa, vist la saturació de concerts i festivals que hi ha a la ciutat al llarg de l'any. En opinió d'una nouvinguda, tan de bo aquesta saturació fos igual a la resta de ciutats... així que, per mi, benvinguda sigui.