LPC3

Nikolay Borchev, Baríton
Wolfram Rieger, Piano

Ludwig van Beethoven (1770-1827)
An die ferne Geliebte, op.98

Edvard Grieg (1843-1907)
Sechs Lieder, op.48

Robert Schumann (1810-1856)
Dichterliebe op.48


Sempre és d’agrair sentir les veus joves que vénen amb força i professionalitat a substituir les figures internacionals. Això és el que va passar en l’anunciat concert del baríton suec Olaf Bär, que havia de cantar en la X Schubertiada a l’Illa Diagonal, i que, per problemes de salut va haver de cancel·lar a última hora.

Wolfram Rieger, el pianista acompanyant i il·lustre professor, va oferir amb molt bon criteri, portar en aquesta instància un dels seus joves alumnes a qui coneix bé i que poc a poc va despuntant en aquest difícil món de l’òpera i el lied. Amb poques o cap referència d’aquest joveníssim baríton líric (el Masetto del darrer Don Giovanni discogràfic de René Jacobs), Nikolay Borchev es presentà, amb una certa i visual timidesa a la vistosa sala de l’auditori Winterthur.

Llàstima de la poca afluència del públic, ja que es van perdre la bona tècnica (alumne de Fischer Dieskau o Julia Varady), i melosa veu d’aquest baríton nascut a Pinsk (Bielorrúsia) el 1980. La sala mig buida va influir en una acústica una mica reverberant que tot i això, deixava gaudir la natural fluïdesa de la veu de Borchev, ben timbrada, amb un color tendre i amb bon registre mitjà, molt agraït en els greus i una mica menys natural en els aguts, on les taules i més desinhibició sens dubte acabarà de polir amb el temps.

La primera part la portà amb una certa contenció, el lied An die ferne Geliebte, op. 98 de Beethoven, que té bonics contrastos d’intenció i que va declamar amb tècnica segura i una mímica gestual limitada, que va anar guanyant en facilitat en les sis cançons de Edvard Grieg, Sechs Lieder, op. 48, amb què va acabar la primera part, i que serviren per captar amb evidència gratificant un cantant molt ben format i que poc a poc va anar fent-se amb el públic.

El plat fort, i on les odioses comparacions sempre poden sorgir, va arribar a la segona part amb el Dichterliebe op.48 de Schumann, peça del repertori nuclear en el difícil mon del lied. Aquí és on Borchev va convèncer més, on el jove baríton deixà anar els seus millors recursos, i on, amb el toc dels mestres, Wolfram Rieger digitalitzà amb mesura i tendresa notes d’un lirisme colpidor. La preocupació pel matís, una fina articulació i una més natural impostació de la veu i la gestualitat física de Borchev, varen endinsar-nos en les notes de Schuman amb la tendre melangia que el compositor alemany necessita per poder gaudir plenament de l’especial sonoritat del seu lied .

La musicalitat i varietat de colors van aparèixer durant el camí interpretatiu de Borchev, que solament manca d’arrodonir un registre agut que requereix d’una major fluïdesa en la projecció, per maquillar amb més netedat un vibrato que a vegades pot sonar estentori. La intenció, la mesura i l’evolució dramàtica es troben ja en la interpretació; quan el baríton bielorús acabi de formar la personalitat melosa de la seva veu, i perdi l’elegant però encara acadèmica línia de cant, per endinsar-se de ple en la necessària naturalitat que el lied demana, podrem dir que Borchev haurà complert una majoria d’edat liederística de primer nivell.

En l’espera d’aquesta segura consecució, s’han de reconèixer perles musicals com les aconseguides en peces com Hör ich das Liedchen klingen, Ein Jüngling liebt ein Mädchen o Am leuchtenden Sommermorgen, tríada que mostraren l’espurna del tàndem Rieger-Borchev, on la melangia gotejant i l’eufòria del despit van aparèixer en l’imaginari de l’oient amb tota la màgia schumaniana imaginable.

El públic, satisfet, va aplaudir amb ganes i aconseguí treure dos bisos més, que el jove bielorús aprofità per tornar a cantar Schumann, demostrant la seva plena identificació i sensibilitat amb la música del creador del Dichterliebe.