LPC3

La temporada 2011-2012 l'OBC ha iniciat els seus primers sons d'una manera un pèl vodevilesca. Si la pàgina web de l'Auditori -i els nostres fatigats sentits- no ens enganyen, diu que el proper divendres dia 30 l'orquestra es disposa a celebrar el seu Concert Inaugural. Però, coses de la relativitat del temps, sabem que abans d'aquesta vetllada -lògicament comandada per Pablo González- els nostres músics ja hauran interpretat dos programes: Els grans clàssics (etiquetat com a Preludi de temporada) i aquest Mozart Versus Salieri que tenim el plaer de ressenyar i que compta amb un dels directors convidats més eminents de tot l'any, Giovanni Antonini. Segons el diccionari de l'IEC, el mot inaugurar refereix a "Començar (un ordre de coses), obrir al públic, etc., especialment amb certa solemnitat". Pompositats a banda, seria bo que paréssim una mica més d'atenció als mots i no féssim tant l'enze embolicant la troca.

Paral·lelament, preguem de genollons a la nova direcció artística, a qui donem un simpàtic cop a l'esquena, que fineixi ben aviat aquest nefast costum de titular els programes d'aquesta faisó tan cursi. Així, aquest Mozart versus Salieri, que només augmenta prejudicis absolutament banals sobre la relació complexa (i sovint inconeguda) d'aquests dos artistes extraordinaris. Insistim una vegada més: que les promotores privades caiguin en aitals eslògans és comprensible, car viuen de la taquilla, però que les perpetrin institucions públiques és un error absolutament pervers.

El tret de sortida del concert, les XXVI Variacions sobre La follia di Spagna d'Antonio Salieri, va ser probablement l'obra més reeixida de tot el programa. Antonini va exposar el tema amb solemnitat i les primeres variacions van oferir-nos bons presagis, escoltant els solistes de fagot i flauta (breu apunt: la tendència de la nostra primera oboista a errar-se en quasi totes les seves intervencions no ha canviat, i tal dia farà un any). La concertino convidada (esperem que ben aviat canviï la passarel·la de violinistes que ocupen aquesta càtedra mòbil...) va comandar bé les seves seccions, tot i que no va demostrar gaire seguretat en les seves importants i difícils intervencions.

El dia anterior al concert, intervenint al nou cicle Converses a l'Auditori (bona iniciativa, i felicitem el departament de comunicació de la casa per la pensada i l'organització!), Antonini va descriure perfectament el caràcter extravagant, quasi kitsch, d'aquesta estranya partitura d'estructura clàssica amb instrumentació romàntica, quasi beethoveniana. El milanès va traduir perfectament el mot a sonoritat, interpretant aquestes variacions (que gairebé sempre escoltem amb una dosi extra de pompa) ordides quasi com una simfonia minimalista d'un compositor mig foll i obsessionat. El resultat va ser extraordinari, i critiquem sense reserves la freda actitud del públic de l'Auditori en la recepció de l'obra.

Les sensacions van anar a pitjor amb la primera obra pianística del programa, el Concert número 15 en si bemoll major KV 450 de Wolfgang Mozart. Nelson Goerner no hi va cometre cap error esmenable: tot estava en ordre i el seu so mantenia un to cristal·lí indiscutible. Però el seu Mozart no tenia tremp dramàtic, l'articulació sovint era descurada (massa notes escopides sense fixar-se en l'accent que mereixien). El piano de Mozart és teatre, i -si el seu portantveu no actua- només escoltem música ben tocada. Això, tal com van els temps, no és poc, però quan es té un vehicle com aquest concertàs, gaudir-lo a mitges és imperdonable.

Les sensacions van millorar amb les Variacions sobre Là ci darem la mano de Chopin, que Goerner va tocar amb empenta. Podem esmenar només algunes notes falses al Con bravura, però pocs pianistes poden passar amb total impunitat per aquest fragment sense ensopegar-hi alguna vegada. Igualment, aquest narrador de sons troba a faltar més múscul en el tocar del solista, una sensació més gran d'ampul·lositat sonora. No obstant això, estem davant d'un notable instrumentista, que va brodar sense reserves la Tercera Consolació de Franz Liszt com a propina (tot i l'escàs entusiasme del públic).  

Després de les magnífiques vibracions experimentades amb Salieri, esperàvem amb candeletes la Simfonia número 40 de Mozart, la qual -finalment- va acabar essent servida en una versió força convencional, amb un primer temps llegit alla maniera Marriner, sense cap mena de novetat. Tanmateix, a l'Andante i al Menuetto, la batuta va voler experimentar més amb l'articulació del so, i aquí vàrem poder gaudir de la flamant i excèntrica aproximació interpretativa del director, amb uns cops d'arquet més curts i cercant sovint un so estrident que esdevenia màgicament corprenedor. Llastimosament, tot i la implicació emocional del nostre músic de gest abrandat, l'OBC va començar a defallir en energies. Les trompes caminaven amb pesantor, els violoncels van desafinar algunes frases provocant mal de timpà, i la corda es va esllanguir inexorablement. A l'Allegro assai, Antonini marcava la negra per no desquadrar l'orquestra, però això el va allunyar completament de la interpretació. No hi havia diàleg entre els temes, ni pathos dramàtic, i no era per manca de voluntat del seu gest, cal dir-ho, sinó per una formació ben poc entusiasmada.

A la sessió de converses que hem citat, davant la pregunta d'un abonat sobre la possible marca mediterrània del seu art, Antonini va afirmar que un dels seus trets interpretatius és l'entusiasme. Si no t'emociones, no fas art. Doncs bé, com diria aquell, no fa falta que diguis res més...