LPC3

El concert inaugura -sense cap pompa- la programació que el Centre Robert Gerhard i els tres grans equipaments musicals de la ciutat -Gran Teatre del Liceu, L'Auditori i el Palau de la Música Catalana- han preparat per a commemorar les efemèrides del "nostre" cànon musical, a saber: Xavier Montsalvatge, Eduard Toldrà, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou i Manuel Blancafort. La programació ens ofereix, tal i com afirma el diari promocional, una interessant revisió del panorama musical català en els anys posteriors a la Guerra Civil. El text que ens insta a prendre-la com la insígnia i l'expressió dels valors d'una cultura pròpia i única ja és per a qui el vulgui abraçar.

Començo el concert amb una sensació incòmode. Hi ha alguna cosa que no  funciona. Em concentro a trobar què pot ser. Falta control en el balanç sonor dels tres instruments, sí, però això no em deixa tranquil. La conjunció rítmica és bona, també el fraseig, que es nota consensuat i cuidat, i les direccions dinàmiques funcionen. Falten decibels en algun moment, especialment en els greus del piano, i el so no acaba de passar al pati de butaques. Tot i això, el conjunt es nota pensat i mesurat. Pensat i mesurat. Aquí està. Massa pensat i mesurat o, per ser exacte, pensat i mesurat d'una manera massa evident. Això és el què. I ara vaig al gra: l'element principal d'un concert és la comunicació, la comunicació es transmet mitjançant l'expressió i aquesta no pot existir impostada. Pensat i mesurat el fraseig, pensades i mesurades les respiracions, els atacs, les mirades. I tot a la vista, massa a la vista. Perquè al final el públic, encara que a vegades estirem el coll per a intentar descobrir on està el truc, en realitat no volem veure per on surt el mag de la caixa on el tanquen. I el Kandinsky ens mostra, de manera massa evident, l'esquelet que vertebra la seva interpretació, els elements a través dels quals la construeixen. I aquí s'acaba tot: la música s'ofega. Això era el Trio de Xavier Montsalvatge.

Per a la interpretació del Quartet amb piano "Recóndita armonía", també de Montsalvatge, el Trio Kandinsky compta amb la participació del viola Paul Cortese. La cosa millora. El conjunt projecta més, i no només per l'addició d'un instrument. Els músics deixen anar pes i el resultat és un so més obert. Són especialment interessants els fragments on el trio de cordes es queda sol, en els quals l'empenta de Corrado Bolsi els guia a través d'un fraseig fluid. El resultat és més arribada i, és clar, més rebuda. Amparo Lacruz em posa els pèls de punta amb la introducció de l'Andante sostenuto, en la qual genera un clima íntim i líric que el conjunt manté en tot el moviment. Tot i això, l'esquelet segueix sent massa perceptible. Llums i mitja part.

La segona part continua la progressió ascendent i ens mostra al Kandinsky més segur d'ell mateix. Ara per fi les mirades es troben, a les entrades no en calen i, sobretot, es dirigeixen a nosaltres. En el càlid inici del primer moviment ja es nota aquesta fluïdesa. I tot i que al so li segueix mancant profunditat en els passatges que requereixen més força, el discurs és clar però no obvi, cosa que el meu gust agraeix. Lacruz torna a brillar en el passatge líric de la Passacaille, i tant ella com Bolsi utilitzen bé el pes dels seus arcs en els moments de més tensió. La mecanització reapareix per un moment en l'últim moviment, potser en una mostra de cansament, però el trio es recupera i remata de manera solvent l'exigent final. Com a bis, la repetició del tercer moviment del quartet de Montsalvatge. Sense més.