LPC3

Direm amb solemnitat, prèviament a qualsevol disquisició musical, que ens encanta aquesta moda postmo cultural de titular els programes de l'OBC amb frases de connotació poètica barra literària, en referència al repertori que s'escaigui. "El concert de la reconciliació", resava el pamflet informatiu d'aquesta vetllada, al·ludint a l'expressió amb la que Clara Schumann es va referir al Doble concert per a violí, violoncel i orquestra en la menor de Johannes Brahms, la peça que va servir de pont per recuperar l'amistat entre el compositor germànic i el violinista Joseph Joachim, refredada després de que Brahms fes costat a la seva dona Amalie durant el divorci de la parella (l'instrumentista, ai las, pensava que la seva dona s'entenia amb l'editor i musicòleg Fritz Simrock). Recomanem altres títols possibles per la següent programació de la peça, com ara El concert dels marits enganyats que no perdonen als amics que fan costat a la dona o El concert de les banyes no demostrades per exemple. La fórmula tradicional és massa avorrida; violí, violoncel... queda poc cool.

La reconciliació dels germans Claret va acabar en divorci sonor. Dissortadament, podem destacar ben poc d'una interpretació sense esma, diàleg emocional, ni tremp musical. A l'Allegro inicial, el soliloqui del violoncel no ens va posar la pell de gallina, i les escales a les que se suma el violí no tenien munició ni per espantar una colla de ratolins porucs. Fabien Gabel, de gest tan noble com descurada musicalitat, no va ajudar gaire als intèrprets, histeritzant notòriament el volum de l'orquestra, amb uns vents que sobrepassaven la corda constantment i no aconseguien lluir intervencions precioses com les del clarinet (destaquem també una entrada de la trompa un temps abans; tota una innovació musical que el director no va aconseguir castrar...). L'Andante no va millorar les impressions del primer moviment; si bé Lluís Claret hi posava una mica més de ganes, Gerard Claret s'aproximava a la partitura amb una posició física diguem-ne un pèl rutinària, si atenem al múscul que demana el compositor. Alguns moments del final del moviment van fer palesos uns problemes d'afinació que no sabem si responen a pecats de conciliació familiar, però que feien autèntica feredat...

L'OBC havia interpretat la Quarta simfonia de Tchaikovski a finals del passat febrer. Repetir una peça tan singular en menys de dos mesos li pot semblar passable a algun oient. Al cronista li sembla, simplement, una autèntica vergonya, impròpia de la gestió d'un auditori que es diu professional. L'OBC, és cert, va millorar respecte la correcta versió que va dirigir Paul Polivnik, però -novament- Gabel va prendre decisions interpretatives difícilment defensables, tallant les frases maldestrament a l'Andantino, on el joc de vents va descarrilar en el tempo sense que la batuta s'immutés. La imatge del director, insistim, perfecta; la preparació, fatal.

Sincerament, el cronista no entén com el públic de casa pot empassar-se concerts de la seva orquestra amb intèrprets de tan baixa qualitat i amb aitals impostures al programa. Si no tolerem, a qualsevol restaurant, que un bistec estigui passat o que un ingredient tingui fongs, per què ens empassem sense cap protesta la tortura de sentir intèrprets tan poc involucrats amb la partitura, o que ens serveixin un plat que tot just havíem demanat fa dos mesos? Per què tolerem conductes tercermundistes amb entrades a preu del primer món? El que escriu, estoic de mena, no espera trobar Kremer, Maisky o Barenboim a cada concert, perquè odia la nostàlgia i la perfecció inassolible. I tolera els errors com qualsevol oient. Només faltaria! Però l'engany sistemàtic i la parsimònia mental no accepta cap mena de reconciliació.

No obstant, amb aquest públic i aquests gestors (vaig veure'n algun aplaudir amb ràbia el concert desafinat) estarem divorciats de l'art pels segles dels segles... i perdonin les molèsties, però la meva feina té el requisit de ser, almenys, versemblant.