LPC3

Blues primitiu de la mà de l'esplèndid Marvin Sewell, jazz experimentat dels dits de Jonathan Batiste, percussions purament africanes de Lekan Babalola, ritmes aswingats de les escombretes de Herlin Riley, suaus colpejos de contrabaix elèctric de Reginals Veal i la llum de la prolífica, atrevida i única, diva per excel·lència del jazz actual, Cassandra Wilson.

Arriben a l'escenari progressivament, percussionista, bateria, baixista, guitarra i pianista; un sampler comença a reproduir sons selvàtics mentre la banda improvisa buscant el seu lloc sota el cel del Palau i familiaritzant-se amb l'entorn; la improvisació va in crescendo mentre el públic de la nit es comença a adonar de que està a punt de presenciar quelcom més que un simple concert de jazz. La intro dura aproximadament uns quinze minuts, però la hipnosis a la que ens indueix el cúmul de sensacions acústiques fa que ens oblidem que hem anat a veure la que és la diva de Blue Note (discogràfica que celebra precisament els seus 70 anys). Només quan l'èxtasi comença a fer-se patent apareix la figura alleonada de la tant esperada cantant, senzilla i amb un somriure elegant, que molt educadament es treu les sandàlies i les deixa fora del ring - una estora per la que es mourà mentre canti-. Els seus passos em recorden a moviments de samba, però tenen espasmes molt africans i una electricitat que mai abans havia vist en una cantant de jazz. La contralt obre la boca i sona, sona la veu profunda, greu i penetrant, opaca i fosca, fent trontollar tot el que no està ben agafat a la butaca. De seguida em recorda al timbre de Nina Simone, però els arranjaments són molt especials, lliures, la tècnica acurada, i les virgueries, justes. No ha vingut a embadalir a ningú, a impressionar-nos o a delitar-nos amb demostracions inútils de virtuosisme. Fraseja i es retira al costat del bateria, fent gestos de complicitat a banda i banda de l'escenari, somrient, movent-se al so del que succeeix a l'escenari, i succeeixen coses, no paren de succeir-ne.

El carisma de la diva em descompon, i l'absència de veu durant més de la meitat del concert m'intriga, però si la miro a ella, i si observo atentament la semi circumferència formada pels músics davant el públic, m'adono que estic assistint realment a una experiència musical desconeguda per mi, a un concepte de música madur i treballat on, naturalment, de forma gens forçada, van sorgint les intervencions dels músics, sent-ne ella mateixa una mostra més del total, com a les antigues bandes de jazz i blues. Sense barroquismes, sense "marcianades",  només sentiment i expressivitat portada al límit, però amb calidesa, amb calma, sense la desesperació del voler dir, deixant fluïr el llenguatge. El silenci hi juga un paper fonamental. 

La surenya és hereva de la tradició musical negra de tota la història, i no és un secret que el punt d'unió de tots aquests estils: swing, jazz, funk, soul... és el blues. Es palpa a cada vibració de les cordes de la que ja té dos Grammys a la butxaca. Una veu soterrada en la història, inspirada en la història però absolutament actual i amb els peus al present. El concepte del temps occidental, lineal, no hi té cabuda a una música que avança per tornar circularment al punt d'inici, com sabent que no hi ha un altre lloc on arribar que no sigui aquest. Els temes acaben deixant al públic incòmode, sense saber si ja toca aplaudir o encara hi ha alguna cosa més per dir des de l'escenari. Deixem passar dos segons, tres, quatre... i rere el somriure de la cantant, finalment l'esclat d'aplaudiments i xiulets enfervorits confirmen l'admiració del públic. 

No crec que els atributs de "millor cantant nord-americana" o "millor cantant de jazz" siguin adequats per a Cassandra Wilson. Sí, en canvi, que podríem parlar d'"única" i "sorprenent" perquè els seus directes no deixen indiferent a ningú. Ho vàrem comprovar i no ens en queda ja cap dubte, és la transmissora d'una concepció diferent de la música, global i integradora. El que no entengui els seus directes com un concepte, com una classe magistral de manera de viure la música, no disfrutarà del concert i no comprendrà allò que la cantant, acompanyada per uns músics excepcionals, pretén transmetre.