LPC3

Farsa en tres actes

Teatro Real de Madrid
Dimecres 20 de juny de 2007

Violante. Maite Alberola
El caballero don Lelio. Juan Antonio Sanabria
Donna Menica. Beatriz Díaz
Don Fabrizio. Federico Gallar
Pippo. Javier Galán
Anselmo. Gerardo López Gámez

Direcció d’escena. Ignacio García
Direcció musical. Lorenzo Ramos

La suma dels factors no altera el producte, és clar. Suma de factors: la celebració del bicentenari de la mort del compositor Vicent Martín i Soler ( València, 1754- S.Petersburg, 1806) més la presentació del Projecte Pedagògic del Teatro Real. El producte: l’estrena en “temps moderns” de l’ òpera: Il tutore burlato –“opera buffa in tre atti”, estrenada el 1775 en el Real Sitio de La Granja de San Ildefonso, Segovia.
I el resultat? Bé, podríem dir que eclèctic en forma i contingut. No és Il tutore burlato, potser, la gran obra escènica del compositor valencià. Es pot considerar la seva primera obra important; era un músic jove al qual encara li faltava molt per aprendre en el seu futur periple italià, però el qual mostra una clara i diàfana facilitat melòdica i fantasia musical de gran classe. Què passa si això s’aplica en un espectacle pensat per a tota la família, presentat amb un planter de joves cantants i músics en una espècie de taller teatral-operístic, que busca guanyar un futur públic? Doncs que hom pensa que la tria del títol podria haver estat una altra, i sobre tot, una obra més atractiva per a un públic novell que entra potser per primera vegada al teatre d’òpera. Això sembla que queda clar en la temporada següent, la 2007-2008, on el projecte pedagògic escollit: Il barbiere di Siviglia de Rossini, es presenta com una obra ideal per acollir nova parròquia operística.
El títol que ens ocupa, té una direcció escènica, signada pel guanyador del Primer Concurso de creación escénica del Teatro Real: Ignacio García, i una direcció musical de Lorenzo Ramos -fill de Jesús López Cobos- protagonitzada per músics joves com els de la Orquesta-Escuela de la Sinfónica de Madrid. Aquests compten amb una frescor i esperit remarcables, però això no quedà del tot reflectit en el resultat final. La direcció escènica, límpida de moviments, senzilla en l’escenografia pero intel•ligentment tractada amb una plataforma mòbil que ocupava un passadís superior a l’escena, va ser polida i ben resolta. La utilització dels colors, simbòlics i identificatius del caràcter del personatges: el vermell sagnant d’una Violante “pícara” i descarada, el lila “buffo” d’un “tutore” sempre parodiat o el verd asèptic d’un tenor al qual la protagonista sempre refusa, ajuden de manera molt visual el públic infantil a aclarir el rols de la trama. Els cantants d’aquesta última funció al Teatro Real, resultaren d’un bon nivell, destacant-se per la qualitat innegable de la seva natura vocal, Maite Alberola -Violante-, soprano valenciana, i recent tercer premi Operalia d’aquest any. Musical, amb un timbre cremós i d’una seguretat en les notes agudes envejable, la seva carrera solista apunta i promet un futur important. El baríton Javier Galán es destacà per la fermesa de la seva interpretació en el rol de “Pippo”, veritable protagonista de l’òpera, amb un estil i fraseig de mesurada elegància. Beatriz Díaz –“Donna Menica”- un altre guanyadora de concurs de cant: 1er premi Viñas 2007, dibuixà la gràcil segona soprano amb seguretat i molt grata projecció d’una veu lírico-lleugera molt ben definida. José Antonio Sanabria- “Cavaliere don Lelio”-, començà amb la difícil “coloratura” de la seva “aria di sortita”: “All’idol mio dirai” amb treballada solvència, pero la veu perd consistència en el cant i li falta homogeneïtat. S’ha de destacar la seva ària del segon acte: “Non so se la speranza” per la bellesa introspectiva de la música, segurament la peça més destacable de la composició de Martín i Soler i un moment de màgica comunió musical entre el solista i l’orquestra. El paper buffo d’”il tutore” va ser ben servit per Federico Gallar, potser la gràcia limitada del rol no el va ajudar a destacar com a còmic però cantà amb seguretat i convicció. El rol “partichino” d’”Anselmo” el va encarnar Gerardo López Gámez ben integrat en les escenes col.lectives. L’orquestra tingué els seus moments: ària del tenor del segon acte, “seguidilla” del tercer acte, però en suma, no va fer brillar la partitura del compositor valencià. Les cordes sonaven imprecises i els conjunts a vegades quedaven desenquadrats entre fossat i escena. La labor, en conjunt digna, de Lorenzo Ramos, li mancà un veritable nervi teatral que anul•lés l’atmosfera d’ensopiment musical que s’apropià de la sala del Real. Una recuperació meritòria en intenció, però discreta en un resultat que no acabà de quallar. Mesclar l’efemèride del compositor espanyol més nomenat del s.XVIII amb el projecte pedagògic del Real demana alguna cosa més que una obra de joventut, amb qualitat, però sense la personalitat definida d’un compositor al qual se li deu quelcom més.