LPC3

Des que l’any passat van publicar el seu segon disc (“Our Ill Wills”) que no ha arribat a casa nostra fins el març de 2008, aquest quintet suec l’està presentant en espais més o menys multitudinaris en funció de la repercussió mediàtica de la seva proposta a cada racó de món. A Barcelona, si hem de fer cas a la sala triada per al concert (la petita del Razzmatazz) i a la quantitat de guiris que hi havia (sobretot britànics i suecs), no compten amb un públic massiu. Sabem, però, que aquest segon disc els està apropant al públic pop-indie d’arreu d’Europa i que ja tenen un parell de hits que corren vertiginosament per Internet amb pinta d’acabar esclatant comercialment si saben moure’ls. La fórmula triada per triomfar ha estat una aproximació excessivament òbvia a The Cure, com la que podeu comprovar entre “In between days” (YouTube) dels anglesos i el single dels suecs “Tonight I have to leave it” (YouTube) on la veu de Robert Smith (The Cure) i la de Adam Olenius (Shout Out Louds) i la melodia pop-indie s’assemblen tan que alguns els acusen de simples imitadors o fins i tot de plagi. També ho podríem dir de The Smiths vs. The Cure, o de Radiohead vs. Coldplay o trenta mil referències més, però això ja seria un altre debat diferent al què ens ocupa. Personalment, crec que la seva proposta no només imita sinó que recrea el que ja coneixíem emotivament.

Aquest quintet d’amics d’Estocolm (Adam Olenius, veu i guitarra; Ted Malmros, baix i percussions; Carl Von Arbin, guitarra; Eric Edman, bateria; i Bebban Stenborg, teclats, veu i percussions), no són ja només la nova sensació sueca, com alguns els anomenen (es van formar l’any 2001) sobretot si tenim en compte que el primer disc, “Howl Howl Gaff Gaff” (2005), sense ser un gran disc, ja comptava amb alguns grans temes. Aquell primer lliurament, de fet, era una reedició del que havien publicat amb èxit a Suècia més algunes peces noves; segurament per això sonava més a recull que a disc previst. Aquell primer pas venia carregat, sobretot, de melodies lo-fi immediates, poc produïdes, i aquest so, volgudament improvisat, que els acostava, per exemple, al mític “Is This It” de The Strokes –salvant les distàncies– és el que els va convertir en la nova esperança indie del nord d’Europa. Habituals en festivals i amb bon pedigrí, ara aterraven al Razzmatazz 3 amb “Our Ill Wills”, que ens arriba de la mà de Sinnamon uns mesos després de la seva publicació a tot Europa. http://es.youtube.com/watch?v=NPQco3-7u5I

Potser aquest retard és el que ha provocat que el boom Shout Out Louds encara no hagi esclatat a casa nostra, que toquessin a la sala petita i que l’audiència fos, bàsicament, estrangera. El disc torna a ser, sobretot, un bon recull de peces, però ara ha desaparegut aquella immediatesa, encara que l’efecte produït per “Tonight I have to leave it” o “Impossible”(YouTube) segueix sent colpidor a la primera. Es nota la producció de Björn Ytling dels seus compatriotes Peter Björn and John, que ja han tastat l’èxit amb “Writer’s Block” (sobretot gràcies al xiulet de “Young folks”; sintonia de sèries de TV, anuncis, bodes i comunions...) Björn deixa la seva empremta en forma d’esquellots, veu femenina i frescor emo-pop, la fórmula que tan bons resultats li ha donat a la seva banda, i amb tot, Shout Out Louds guanyen emotivitat però perden força i contundència.

Al Razzmatazz els va passar més o menys el mateix: no van esclatar. Van tenir bons moments, sobretot gràcies a l’energia lo-fi d’algun hit del del primer disc (la magnífica “Comeback ”(YouTube)), sense massa floritures, va ser de les més ben executades i va provocar les primeres ovacions; però els va faltar força i velocitat a la seva millor peça, “Shut your eyes” (YouTube) que ens retorna als grans moments de The Strokes, però que en viu va perdre l’energia que ens seduïa. Amb “Very loud” va passar una cosa semblant, amb un voluntariós Adam Olenius (veu) que sembla que, en viu, dramatitza i no emociona; i amb “Seagull”, doncs també molt soroll –sobretot al final, sobrecarregat sense sentit– per no res. Els millors moments van ser per l’esperadíssim nou himne de la banda (“Tonight I have to leave it”), ara amb el públic, que l’esperava en candeletes, lliurat del tot, i per “Impossible”, encara que segueixo pensant que les van allargar en excés. I és que quan una banda es pren massa seriosament els seus hits i els recrea buscant amb premeditació “El Moment” de la nit, la cosa comença a ser previsible i, per tant, avorrida. Amb bisos i tot, una horeta de concert i cap a casa, amb la sensació que, si volem seguir-nos emocionant amb alguns dels seus temes, ho haurem de fer a casa o on sigui... però lluny de la seva versió en viu.