LPC3

Les últimes hores de la diada de Sant Jordi s'esmunyien entre les llums de la ciutat quan els Manel es van presentar a l'escenari del Teatre Romea per cinquena i última nit de la setmana. Poc temps després de lliurar el nou disc (10 Milles per veure una bona armadura, 2011) amb molt bona rebuda comercial, el màxim interès de la performance residia en veure com adaptarien les cançons del seu nou treball, ric en arranjaments de timbres diversos en la seva producció, en un format en directe de caire més convencional, amb veus, guitarres, baix i bateria.

Amb el públic ja entregat abans que comencessin a tocar va sortir la banda, disposada a demostrar que quan les cançons són grans el de menys és el format en què es presenten. En Guillem Gisbert va deixar durant un temps l'ukelele aparcat i es va enfundar una guitarra acústica, a estones acompanyada d'una harmònica penjada al coll tipus Bob Dylan, i van començar a desgranar el seu nou treball. Les lletres dels nous temes semblen estar més treballades, sent cert que cal certa concentració per a seguir el fil de les històries que expliquen. Tot i això, l'audiència del teatre va demostrar que s'havia escoltat el disc atentament, i des dels primers acords va corejar cadascuna de les composicions que s'anaven encadenant.

Una de les característiques dels directes dels Manel són els discursos amb què en Gisbert dóna entrada a les cançons. El primer va arribar fent referència a l'èxit que estant tenint i al cartell d'entrades exhaurides que els ha acompanyat en la presentació d'aquest nou treball al Romea. En aquest sentit, amb certa ironia, va explicar que havien decidit presentar el disc en un teatre perquè els agrada sentir el caliu del públic, quan en realitat també estaven buscant la publicitat que comporten cinc dies amb les entrades exhaurides als medis de comunicació, que mai recorden publicar l'aforament del recinte. Altres speaches van acompanyar temes com La cançó del soldadet, que fan servir per a aplacar la por de nen petit del baixista Martí Maymó quan van de gira, o Aniversari, on es va ironitzar sobre el paper que tenen els cors en la seva música en directe com a substitutius dels arranjaments del disc. Precisament en aquest tema, Aniversari, un dels més diferents al conjunt del disc però, alhora, un dels millors, és on es percep més directament la diferència de sonoritat entre les versions enregistrades i els directes. Els cors de tots els integrants del grup substitueixen en aquest cas la funció que un conjunt de cordes realitza al disc, creant una sonoritat evidentment més pobre però recordant el poder de la senzillesa, és a dir, deixant clar que quan un tema és bo no calen massa floritures per a poder-lo gaudir. Un altre exemple de senzillesa va venir amb Boomerang, segurament una de les peces amb una producció més treballada, que va sonar amb molta més força en directe gràcies, sobretot, a la insistent i poc mòbil línia de baix, que va dotar a la cançó d'un caire ballable que no es troba en la seva versió enregistrada.

Els Manel van repassar sencer el nou disc sense oblidar-se dels temes que els van fer esclatar amb el seu primer treball (Els millors professors europeus, 2008). Amb l'ukelele de nou en escena van recordar, entre d'altres, Captatio Benevolentiae, Dona estrangera o En la que el Bernat se't troba, abans d'acabar la primera part amb una altra d'aquelles noves peces que sense saber el perquè s'enganxen amb insistència a la memòria, Benvolgut. El públic rugia demanant més música i els Manel van tancar el concert amb dos bisos. En el primer va sonar acceleradíssima La gent normal, una versió del Common People dels Pulp que amb el temps s'han fet seva, i Al mar, amb la que van acabar de guanyar-se al personal, que tot i això no en tenia prou. En el segon bis van interpretar Deixa-la, Toni, deixa-la, demanant el suport del públic en els cors i mostrant-se un pic més propers que en la resta de la vetllada, relaxant el nivell d'intensitat i fent que una audiència molt participativa anés desfilant amb aires de satisfacció després d'aplaudir festivament als membres del grup.

Aquests són dies en què no cal massa atenció per a seguir el rastre dels Manel en els diferents mitjans de comunicació. Tampoc cal massa dedicació per a entreveure alguns dels diferents comentaris que generen certa mala llet: que on va un grup de pop amb un ukelele, que només són famosos perquè li agraden al Guardiola... Els Manel van créixer amb el boca a boca molt abans de la sortida del seu primer disc (Els millors professors europeus, 2008), trobant-se amb la publicació del seu segon i darrer treball (10 Milles per a veure una bona armadura, 2011) davant d'una fita històrica; ser el primer grup de pop que canta en català en arribar al número 1 de vendes en tot el territori estatal. És cert que han sabut fer una gran promoció d'aquesta última obra, amb avançaments de certs temes al spotify o amb estratagemes com la del cartell d'entrades exhaurides al Romea. Tot i això, també és cert que, agradi o desagradi el seu estil casolà, tenen talent de sobres a l'hora de composar cançons. I això precisament és el que van demostrar al Romea. El format en el que es presentaven els temes hauria d'haver empobrit el resultat final degut a la impossibilitat d'arranjar-los amb la riquesa del disc, però no va ser així ja que, com he repetit unes poques vegades, quan les cançons són bones no són necessaris els focs artificials.