LPC3

Sorprès em quedo quan, baixant les escales del Zac Club que condueixen a la sala, escolto els últims acords de Taxman. No deia en alguna banda un crític que aquest tipus de concerts sempre comencen tard? "Bona nit!" sento cridar a través del micro. Bé, si més no, pels pèls.

Novament a Zac Club i de nou a punt de veure una banda tribut al que segurament ha estat un dels grups més influents (per una por postmoderna a dir el més influent) en la història de la música pop: The Beatles. Ràpidament sortejo els pocs obstacles que s'interposen entre mi i els meus ídols falsificats i, de sobte, aquí estan. D'esquerra a dreta: Paul McCartney amb botins de taló, pantalons de vestit, camisa de ratlles psicodèliques, armilla i el seu inconfusible baix; George Harrison amb pantalons i camisa texana, bigoti i bambes blanques; Ringo Starr al fons, assegut a la seva bateria  lluint un imponent bigoti i camisa amb voltes; John Lennon amb vestit i sabates blanques, cabells llargs i ulleres rodones. Són ells, The Beatles, recreats en la seva última etapa, la del disc que dóna nom al grup.

Lennon oficia de mestre de cerimònies, amb un posat xulesc que demanda tota l'atenció del públic. Un dels punts forts del grup és la recreació que fan, durant tot el concert, de l'humor propi dels Beatles. Lennon i McCartney (com no) porten el pes d'aquesta tasca, secundats per un Harrison càustic. L'ús de referències a la història de la banda és constant en aquest joc amb el respectable, polaritzat com a còmplice d'una passió compartida, i els dos galls del galliner no deixen passar cap oportunitat per anar saldant els seus múltiples comptes pendents. Tot això, passat pel filtre local d'uns Beatles amb accent català, cosa que encara fa més propera la relació entre banda i públic.

Les cançons del desmesurat repertori dels Beatles es van succeïnt amb una cadència tranquil·la però imparable, fins un recompte total de l'extraordinària xifra de 26 temes en una nit. Musicalment, els Abbey Road són tan fidels a l'original com ho és la seva estètica: sí, sabem que no són ells i que no duen exactament les mateixes robes, però s'hi assemblen molt. Els quatre membres de la banda es mostren competents a l'hora d'emular al quartet de Liverpool, i es nota un treball acurat en la recreació de cadascuna de les cançons, destacant el treball de veus, tant a nivell individual  -fins i tot Ringo es canta els seus temes amb una veu prou discreta- com sobretot en els cors. Com a suport, els Abbey Road porten un teclista que omple els buits que es podrien crear especialment en els temes amb més producció (Strawberry fields, Penny Lane, Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band Repris, Magical Mystery Tour, Love), tot i que, curiosament, la seva manca de caracterització com a personatge fictici fa que es percebi com a un element extern al grup, un ésser de ficció que s'ha colat en la nostra realitat.

Un element que contribueix a ressaltar l'humor de la banda i que dóna un toc surrealista molt propi, novament, dels Beatles, és l'intercanvi de papers que els membres del grup fan en diferents moments: George cantant cançons de Paul (Here, there and everywhere, Blackbird, Something, When my guitar gentle weeps, Let it be, Hey Jude), Paul amb uns trets facials propis de John, John posant com Liam Gallagher dels Oasis (fan reconegut de Lennon), en un joc d'identitats que embolica encara més la farsa.

Per acabar el concert, Lennon destapa la mentida afirmant que ells no són els Beatles, que en realitat són els Abbey Road, i que no són de Liverpool sinó de Barcelona, fet que ens situa a nosaltres, el públic, en una difícil posició: si ells no són els Beatles, qui som nosaltres? Acte seguit, ens diuen adéu amb Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, on diuen "Som la Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band i esperem que hagueu disfrutat de l'espectacle". En què quedem? Tot i això, tant ells com nosaltres tenim tantes ganes de que no acabi que segueixen tocant i seguim cantant durant sis temes més, que serveixen per reafirmar la comunió total entre el que sigui que siguin ells i el que sigui que siguem nosaltres.