LPC3

Quan Rodolfo Celletti va encunyar el terme scuola del muggito per referir-se a la degradació dels valors tècnics i estilístics del bel canto (cant sul fiato, sfumature, tècnica del passaggio, etc.) per causa de la influència del verisme i el drama musical no podia imaginar que la degradació del cant wagnerià arribaria als extrems que avui testimoniegen cada estiu els festivals de Bayreuth: reducció del recitatiu wagnerià a una mena de sprechgesang, supressió de tota varietat dinàmica i bandejament de la bellesa del so com si fos un element aliè a l'estil wagnerià. En aquest sentit la tradició interpretativa wagneriana s'ha mantingut al Metropolitan de Nova York en uns estàndards de dignitat majors que en els esmentats festivals de Bayreuth. Això ja era així, per exemple, en el famós Anell distribuït en DVD sota la direcció musical de James Levine i escènica d'Otto Schenk: artistes com James Morris, Jessye Norman, Siegfried Jerusalem, Christa Ludwig i Matti Salminen oferien ja un nivell tècnic i estilístic que com a mínim tenia el valor de la discreció i la correcció -i en alguns casos més que això- si els comparem amb la decadència generalitzada. Cal posar-se en aquest context per comprendre per què es pot qualificar d'històrica sense exagerar la Walkyria que vam poder veure al cinema en transmissió directa des de Nova York el passat 14 de maig. Lamentablement no es pot dir el mateix de la posada en escena. Aquesta sembla ser també una constant històrica a Nova York si atenem a la comparació amb l'esmentat Anell de Levine/Schenk: rutina i convencionalisme, un Wagner inofensiu, psicològicament pla i estèticament despersonalitzat pel qual sembla que la llegendària producció de 1976 a Bayreuth (Chéreau/Boulez) no s'hagi esdevingut mai. No cal insistir més en la qüestió. Quan els mitjans econòmics i el desplegament tècnic que se'n deriva són il·limitats i no es supera la simple correcció és perquè assistim al lamentable espectacle d'un Wagner concebut com a grand-ópera: res que se sembli a una autèntica direcció d'actors, a una lectura concreta del text ni de la psicologia o la potència simbòlica dels personatges i les situacions.

Val més la pena centrar-se en l'execució musical, perquè és en aquest camp on certs elements van assolir l'excel·lència i ens van reconciliar per un dia amb les actuals generacions de cantants wagnerians: Bryn Terfel, Eva-Maria Westbroek, Stephanie Blythe  i sobretot Jonas Kaufmann. La direcció de James Levine és ja coneguda dels bons afeccionats wagnerians. Ha dirigit aquesta obra un munt de cops a Nova York en els darrers 30 anys. La seva lectura de l'Anell i la resta d'obres wagnerianes de maduresa no assoleix l'excel·lència d'un Barenboim o un Thielemann però el rendiment tècnic de l'orquestra és excel·lent i la claredat d'exposició digna d'elogi. A voltes tendeix a l'error de concebre la lentitud com un valor intrínsec de l'estil wagnerià, cosa que també caracteritzava les primeres aproximacions de Barenboim (Anell de 1988 amb Kupfer, Tristan de 1981 amb Jean-Pierre Ponnelle (ambdós a Bayreuth), però en conjunt manté la tensió dramàtica i ofereix als cantants un context instrumental privilegiat. No en va poder treure tot el profit Deborah Voigt, que havia debutat com a Brünnhilde l'anterior 22 de maig. Malgrat la correcció general els aguts són tirants i el timbre ingrat i estrident per moments, característiques totes elles habituals en les sopranos dramàtiques del nostre temps però no inevitables com testimoniegen els enregistraments històrics de Varnay, Flagstad i Nilsson. Tota una altra cosa és el Wotan de Bryn Terfel: el timbre és clar si el comparem amb referents històrics com Hotter o Schorr, però la veu es manté ferma en tot el registre -també en les zones central i greu- i, sobretot, ens recorda que la capacitat pel matís, pel fraseig elegant i per la mitja veu formen també part de l'estètica del cant wagnerià. Passatges com "der Augen leuchtendes Paar" o frases concretes com "Denn so kehrt der Gott sich dir ab, so küsst er die Gottheit von dir!" han esperat molts anys un cantant com Bryn Terfel que els fes justícia. L'enfocament del personatge pot pecar en algun moment d'una certa extraversió que fa enyorar l'inevitable Hotter, però l'execució és excel·lent en conjunt i deixa en molt mala posició un Albert Dohmen i, en menor grau, els Tomlinson, Morris, i anant més enrere MacIntyre, Stewart i Adam. Sempre hi ha excuses per justificar la monotonia i disfressar-la de profunditat. He llegit alguna ressenya que considera que en els passatges introspectius del segon acte Tomlinson és més diví i Terfel massa humà. En definitiva sempre s'està a temps per assolir un cant monocorde, però cal una vida sencera per aprendre a acolorir la veu i matisar les dinàmiques. Estaríem per tant davant del millor Wotan en molts anys i en aquest cas els anys es conten per dècades. Però el que veritablement és una revelació és el Siegmund de Jonas Kaufmann, que també havia debutat en el rol el passat 22 de maig. L'enregistrament de certs fragments wagnerians (Lohengrin, Parsifal i el Winterstürme de la Walkyria) amb Claudio Abbado en un àlbum de l'any passat no semblava suggerir que Jonas Kaufmann pogués compaginar les qualitats líriques (que se li suposaven i se li coneixien d'altres repertoris) amb les pròpies del tenor heroic. El fet d'haver enfrontat ja Lohengrin tampoc no era cap garantia per les característiques -més líriques- del personatge. Una certa tendència a obscurir la zona central i baixa semblava més bé un manierisme prescindible en obres com Werther o Carmen, però el cert és que en un paper com Siegmund, molt dramàtic encara que potser no tant exigent com Siegfried o Tristan, Kaufmann va oferir en tot moment un color veritablement heroic sense perdre les virtuts que s'esperava que podia aportar-hi (fraseig detallista, varietat dinàmica, sfumature, aguts brillants). Això li dóna clars avantatges en comparació amb els heldentenor més destacables de les darreres dècades (Jerusalem, Kollo) i li permet oferir un retrat veritablement complert del personatge. Un retrat que, a més, va anar progressant durant la vetllada de manera que si el rendiment al primer acte va ser impactant, es pot dir que va ser capaç de superar-se durant el segon. Resta l'enigma de quina serà la seva trajectòria si s'enfronta amb els papers més exigents del repertori, ja esmentats, però d'una cosa no hi ha cap dubte: no es pot començar millor.

Encara dins el capítol dels encerts cal esmentar la Sieglinde d'Eva-Maria Westbroek. No era una revelació, ja hi havia destacat a Bayreuth, però la seva actuació confirma una vocalitat sòlida i un domini de les dificultats tècniques de la part que li permet fer una lectura que potser no és la més fantasiosa que es pugui imaginar però mostra una musicalitat indiscutible i una gran fluïdesa en el fraseig.

A Stephanie Blythe, que defensava el difícil -i desagraït- rol de Fricka, les tonalitats fosques del registre greu no li van impedir enfrontar les grans exigències del personatge en el registre agut, de manera que no va desentonar en absolut al costat de tanta excel·lència i inspiració. No es pot dir el mateix de Hans-Peter König. Hunding és un paper de mínim risc per a un baix negre més o menys consistent. Enmig de la decadència general del cant wagnerià un Salminen ens ha ofert no fa tant una autèntica creació, i altres cantants no tant dotats han sortit amb èxit de la prova. No és que a König un Hunding el posi en dificultats, però va oferir la lectura més plana i més primària que es pugui imaginar d'un personatge que, i això no es pot oblidar, no és un cafre sinó una mena de senyor feudal, potser no gaire sofisticat, marcadament tradicionalista, però un senyor en definitiva. És clar que no és difícil caure en aquesta visió quan la regia no aporta elements que permetin un enfocament més fantasiós.