LPC3

Es van encendre els llums després de les dues hores més intenses que mai he viscut en un concert com a espectador, i el públic va esclatar embogit, desfet en aplaudiments interminables i càntics tan diversos com “Sil-vio, Sil-vio”, “Viva Cuba, Viva el Che” (“vivamos todos”, havia dit una estona abans la llengua viva i ràpida del trobador). Tanta insistència només podia tenir una resposta. Evidentment, Silvio es va enfilar a l’escenari una altra vegada i ens va regalar dues cançons més. La darrera, Ojalá, possiblement la més emblemàtica de la seva dilatada trajectòria, interpretada amb un arranjament diferent a l’original, com és habitual en els seus concerts. Algú ha dit alguna vegada que les bones cançons són aquelles que no depenen de l’arranjament per mantenir la seva personalitat. Per això no és el mateix escoltar un disc de Silvio que veure’l en directe. Quan els músics van abandonar l’escenari per segona vegada, la cridòria de la gent feia evident que això no podia quedar així. Efectivament, van tornar a l’escenari fins a cinc vegades més, visiblement commoguts per la resposta del públic.

Aquest ha estat un dels últims concerts del cantautor cubà a Barcelona, i la vetllada va tenir un cert regust a comiat. Va repassar, un per un, els temes que tots recordem d’ell, els que ens fan vibrar, els que han marcat les vides, en un grau o un altre, dels qui l’escoltàvem. Un dels més significatius, potser, seria el de Días y Flores, la cançó que va donar títol al seu primer LP i que va ser censurada pels últims sospirs del franquisme, l’any 1975, i que va obligar a titular el disc, a tot l’Estat Espanyol, Te doy una canción, títol de la cançó que també vam poder escoltar més tard i que va despertar més entusiasme que la prohibida per la censura. Altres himnes col·lectius, com ara Óleo de mujer con sombrero, per mi una de les joies de la corona de tota la seva discografia, La Maza, Unicornio, La canción del Elegido, La era está pariendo un corazón, Judith, América, te hablo de Ernesto, van formar part d’aquest recital inoblidable en el qual tots vam trobar a faltar alguna cançó o altra. Va ser un viatge retrospectiu que va posar èmfasi en un dels punts forts de Silvio, la seva profunda comprensió de la comunicació amb el públic. Tot i que sempre ha estat un artista innovador, molt lligat a la investigació musical i a la recerca constant de noves possibilitats sonores (va formar part del Grupo de Experimentación Sonora de l’ICAI de La Habana), ha sabut entendre que la seva música és indissociable del públic que l’escolta i s’ha preocupat sempre de connectar-hi. Silvio no és un artista pretensiós i s’ha esforçat sempre en ser comprés per la seva generació, perquè un dels pilars centrals de la seva música és el missatge i la paraula. Per aquest motiu, les paraules que va pronunciar entre bis i bis van calar tan fons. “Sin ustedes no somos nada”, va declarar en senyal d’agraïment. Només em queda preguntar-me què faríem nosaltres sense les seves audaces cançons i esperar que aquesta no hagi estat l’última vegada que el veiem en concert.